Diademes amb unicorns i samarretes d'equips de futbol: a l’escola tot s'hi val?

BarcelonaQue en una aula convisquin nens i nenes a classe vestits de diumenge no és habitual, però tampoc extraordinari. Tampoc ho és trobar-se’ls amb samarretes de futbol, faldilles curtes i tops, xancletes –quan ve el bon temps– o pantalons ben arrapats plens de brilli-brilli. És possible que abans d’arribar a la porta de l’escola amb aquesta vestimenta hi hagi hagut una discussió familiar sobre si hi ha roba que s’hauria de quedar a l’armari o no. Tant si es tira la tovallola i es deixa fer a l’infant el que vulgui com si es prima la seva llibertat i expressió, el cas és que a les aules la diversitat també es veu en la manera de vestir.

A les escoles, generalment, no hi ha normes ni codis de vestir i, per tant, tothom pot anar-hi com vol. Ara bé, la premissa que no es cansen de predicar des dels centres és la mateixa: la comoditat. La classe d’educació física és l’exemple paradigmàtic de la necessitat d’aquesta comoditat i, de fet, moltes escoles tenen xandalls propis amb aquesta finalitat. És el cas de l’Escola Dolors Monserdà de Barcelona. Anys enrere potser l’objectiu també era uniformar, però ara se’ls convida senzillament a portar pantalons blau marí i una samarreta blanca que, si volen, pot ser la de l’escola amb el seu logo.

“Ho fem per estalviar-nos el brilli-brilli i altres peces poc apropiades”, explica Elisenda Nicolau, mestra de l’escola. “Sovint les famílies no saben discernir o gestionar la lluita eterna per la roba, i amb aquest suggeriment ho aconseguim controlar”, diu la docent, que recorda que hi ha peces que no són esportives i que cal, sempre, prioritzar la millor roba per fer una activitat determinada. Explica que, per fer-ho entendre, els posa exemples ben extrems: “Oi que no vaig amb banyador al teatre? Ni a la platja amb botes i bufanda?” Veu que, d’aquesta manera, els infants són més conscients del que se’ls demana, i considera que s’ha d’entendre que l’escola no és un espai per fer “de models” i que cal anar-hi amb roba “de batalla”. “Han de saber trobar per a cada moment el vestuari per desenvolupar l’activitat amb normalitat”, assenyala. 

Missatge respectuós, sempre

Al dia a dia d’una escola de primària també és possible trobar-se diademes amb unicorns o capes de Superman lluny de la setmana de Carnaval, així com roba sexualitzada. No és generalitzat, però passa, i per això, si des de l’escola es vol evitar, s’hi ha de respondre amb contundència, però sempre amb respecte. “¿No vols dir que t’agafarà fred als ronyons?” o “Avui no és Carnaval, què et sembla si aquesta peça es queda a la motxilla?” són algunes de les fórmules que utilitza l’Elisenda per procurar que els nens i nenes de les seves classes vegin que hi ha algunes peces que és millor no dur. Però a les famílies no se’ls diu res si no s’ha generat un conflicte més gros. “Sovint és molt més eficaç parlar-ne amb l’infant que amb els pares”, diu l’Elisenda, que coneix la situació no només per la seva experiència docent sinó també per l’experiència familiar com a mare de tres criatures, que han tingut, cadascuna d’elles, una relació diferent amb la roba i la moda. 

Comoditat i autonomia a infantil

Però la relació entre la roba, la moda i les famílies hi és des de sempre. A educació infantil cap escola s’oblida de recalcar que cal primar roba ampla, que faciliti el moviment lliure de l’infant, que es pugui embrutar i que sigui fàcil de treure i posar en cas d’emergència, però, tot i això, encara es troben mitges gruixudes, roba de diumenge i texans estrets. Mar Hurtado, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i mestra d’infantil i primària, creu que la consigna s’entén cada cop més, però reconeix que, en canvi, després es troben “amb moltes sorpreses”. “Encara hi ha la idea de voler que el teu fill vagi mudat a l’escola perquè se’l mirin bé –diu Hurtado–. I el que cal és que hi vagi a gust”. Encara hi ha molta “roba maca” a les aules, i cal fer entendre que la comoditat és autonomia que beneficia “la maduració dels infants”.

A més, assenyala que és obvi que si s’ha de treballar en una aula amb 25 criatures, l'autonomia de cada nen és imprescindible. “Anar amb un xandall foradat no hauria de ser un problema –diu Hurtado–. A l’escola es ve a gaudir de les activitats, no a patir-les per si els pares s’enfaden per un forat o una taca”. Per a Hurtado, encara costa d’entendre, perquè es continua associant l’estètica al benestar, i recorda que, en canvi, és perjudicial quan un infant té dificultats per poder-se treure una peça de roba.

Personalitat o uniforme

Hurtado té clar que la comoditat i la practicitat són les úniques condicions que ha de posar l’escola a l’hora de vestir. No defensa ni la bata ni l’uniforme precisament per la capacitat d’uniformitzar tota la canalla. Per això és partidària de deixar que els infants es vesteixin “mínimament com vulguin” des de petits. Per a Hurtado, la bata s’ha de deixar per a ocasions molt concretes d’activitats que poden realment embrutar molt, i la veu com un element “antiquat” a les escoles. Segons la presidenta de Rosa Sensat, cal veure la roba com un element de construcció de la personalitat. Evitar que una nena vagi amb top a primària, per exemple, utilitzant la bata només “amaga la situació o la identitat”. “Potser més endavant et sortirà desbocada”, alerta Hurtado. Els infants, insisteix Hurtado, necessiten “fer-se ells mateixos”. “Si no els donem aquesta oportunitat des de l’escola, quan i com ho faran?”, es planteja. Per això, situa la vida social a l’escola al mateix nivell que els aprenentatges, i aposta per parlar-ne a l’aula si es donen situacions que s’han d’abordar. “Deixem que passi i que serveixi per fer un procés de pensament i reflexió”, conclou. 

Justament la capacitat d’igualar és el que destaca Joan Gamero, pedagog i coordinador del Grup de Recerca de Mediació del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya, per defensar l’uniforme a les aules. Té, doncs, una visió molt diferent d’Hurtado. Creu que l’uniforme –més enllà del tradicional– i la bata com a terme intermedi eviten la diversitat de models de vestimenta que es troben en una aula i que, segons ell, poden generar conflicte i promouen la comparació, a més de, probablement, no complir la premissa de la comoditat.

Gamero entén que l’uniforme té “mala premsa”, però hi veu moltes més virtuts: creu que unifica i, per tant, genera igualtat sobretot en l’ús de marques de roba que no totes les famílies es poden permetre. A més, en general és més econòmic i no és incòmode, perquè es poden dissenyar uniformes que primin la comoditat i, alhora, no fomentin desigualtats de gènere. Per a Gamero, si l’escola no opta per l’uniforme o la bata sí que cal redactar unes normes de convivència que limitin, justament, els elements que distorsionen el dia a dia a l’aula, com poden ser les xancletes a l’estiu, l’equipament esportiu quan no hi ha educació física o els pantalons curts a l’estiu. “Evitaria moltes discussions a les famílies, que ja han tirat la tovallola”, alerta Gamero, que també creu que és una “manca de límits” deixar escollir a la canalla la roba que es posa cada matí i és partidari d’unes “normes bàsiques” que cal complir.