GEMMA CASTANYER

I tu què mires? Friquis a classe

I tu què mires?
 Friquis a classe / CRISTINA CALDERER Zoom

"Quan era adolescent ja feia anys que em sentia estrany, diferent dels altres; en definitiva, era raret", explica Neil Harbisson, un maresmenc de 30 anys, artista de professió i amb acromatòpsia des de naixement. El Neil només hi veu en blanc i negre, no és capaç de percebre els colors a causa d'una condició visual -com ell mateix l'anomena- genètica i congènita causada per una alteració de les cèl·lules fotoreceptores de la retina sensibles al color. "Sempre havia estat diferent i per moltes raons: era l'únic nen d'origen britànic de la classe, amb un nom i cognom estranys i difícils de pronunciar; físicament era petit i poca cosa; a casa parlava en anglès; no m'agradava el futbol; era vegetarià i a més a més tenia una particularitat amb els colors". De petit el Neil tenia clar que no entrava dins els cànons de la normalitat, no ho feia dins el grup classe, ni tampoc al país on vivia: "Mai he tingut un DNI, sinó un permís de residència, que comencen amb una X. Aquesta lletra ja et marca oficialment com a estranger, és a dir, com un estrany, com un raret". I afegeix: "Mai vaig voler ser normal o entrar dins el grups dels normals o dels que es creien els guais. Quan ets sents una mica diferent, intentes que t'integrin dins el grup majoritari; però quan et sents molt diferent, no pretens canviar, sinó que t'acceptin tal com ets".

El Neil sempre ha estat una ànima lliure, independent i despreocupada de l'opinió dels altres. Quan estudiava primària a l'escola Anxaneta de Mataró, tenia pocs amics però escollits: "Érem el grup dels diferents: la repetidora, la nena d'origen marroquí, la nena amb sobrepès, el nen estudiós i el que no consumia productes animals. Però ens ho passàvem molt bé perquè ens en rèiem de l'actitud i els comentaris que la resta feien de nosaltres", recorda. Acabada l'escolaritat bàsica, va decidir estudiar batxillerat humanístic a l'IES Damià Campeny però va fracassar en l'opció escollida: "Hi havia massa assignatures que m'eren complicades. Els mapes, per exemple, com els distingeixes? No em convencia i vaig decidir deixar-ho per fer el que realment m'apassionava: l'art". El Neil va abandonar el batxillerat humanístic per començar l'artístic a l'IES Alexandre Satorras, que va poder cursar utilitzant només el blanc i el negre: "Durant l'adolescència vaig passar etapes d'odi i amor al color. Volia anar vestit només en blanc i negre i projectava el futur només en blanc i negre perquè aquella era la meva realitat. Després me'n vaig adonar que el color era massa present en el meu dia a dia i que l'havia d'acabar acceptant. Fer el batxillerat artístic i poder-me expressar a través de l'art i la música em van ajudar a acceptar qui era i a mostrar-me a la resta amb més seguretat".

Convertir la diferència en potencialitat

"El cas del Neil, com el d'altres alumnes que han passat per l'institut, ha tingut una evolució exitosa gràcies al suport del professorat i la família", apunta Roser Trilla, professora de llengua catalana i literatura de l'IES Alexandra Satorras, per qui cal ser cautelós quan toca parlar "d'alumnes diferents o particulars" dins una classe: "Entre tots hauríem de potenciar que la normalitat sigui ser diferent -explica-, perquè dins una aula no hi ha ningú igual, no existeix un pensament únic, ni tampoc un comportament únic. Ser diferent no ha de ser ni premiat ni tampoc criticat. Cal educar en aquesta diferència perquè ens fa a tots iguals". En aquest sentit, Trilla insisteix en la responsabilitat de la família a l'hora de "compensar el que surt de la normalitat potenciant les virtuts i qualitats de l'adolescent" i, tanmateix, en la responsabilitat també dels professorats per aconseguir treure el bo i millor de cada grup: "Nosaltres només avaluem una parcel·la dels nostres alumnes. Potser són un fracàs en matemàtiques però brillants en educació física, per tant, animem-lo en el que fa bé i ajudem-lo perquè millori en el que més li costa. Cal evitar la desqualificació gratuïta i ser flexibles davant els casos específics", apunta.

Tot i que Trilla no va tenir el Neil com a alumne, sí que recorda perfectament el seu pas per l'institut: "Era un noi discret i molt educat; mai va voler presumir d'extravagant ni utilitzar la seva condició visual per saltar-se les normes i fer la seva", apunta. Qui sí que va tenir el Neil a l'aula va ser Maria Josep Castillo, professora d'història de l'art del mateix centre: "Vaig tardar molt a saber que només hi veia en blanc i negre i, quan m'ho va dir, vam adaptar-li les classes, així de senzill. Si calia parlar de color, amb el Neil obviàvem aquest vessant però no tota la resta", explica.

Després d'anys d'un intens treball reflexiu amb el color, i gràcies a l'acompanyament del teatre i la música, el Neil ha acabat convertint la seva condició visual en el seu modus vivendi . Avui dia fa conferències arreu del món parlant sobre el seu "ull electrònic", un dispositiu que té instal·lat al clatell i que tradueix les diferents tonalitats de color en so. El Neil no veu els colors però els percep per l'oïda i cadascun d'ells correspon a una persona del seu entorn: "Als 17-18 anys vaig començar a personificar els colors. Els vinculo a un home/dona determinats. Per exemple, el rosa l'associo a una noia que conec molt femenina i presumida, és una noia rosa", explica. Però arribar fins aquí no ha estat fàcil. Ell mateix reconeix que veure-hi en blanc i negre li ha determinat el seu caràcter, ja des de la infància: "Una vegada uns nens de classe em van enganyar i em van donar un bolígraf vermell per escriure un examen. O també recordo la reacció d'alguns professors quan descobrien la meva particularitat i em deixaven anar frases com: «Ai, que trist, no... Que trist!» Però sincerament sempre m'han relliscat força aquest tipus d'actituds. La música i el teatre m'han ajudat a evadir-me", diu.

Autoestima per fer de la diferència virtut

Convertir la diferència en una virtut requereix autoestima i seguretat, i no tothom té els mitjans per aconseguir-ho, explica Andrés González, president de la secció de psicologia educativa del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. En la mateixa línia que la professora Roser Trilla, González insisteix en la tasca de pares i escola perquè l'adolescent vagi acceptant el seu tret diferencial.

Un cop acomplert aquest objectiu es podrà aconseguir que el que fins ara era un complex passi a ser una cosa per mostrar als altres, sense vergonya. Ara bé, "no tots els trets diferencials són iguals i cal treballar particularment amb cada alumne". "N'hi haurà que podran reconvertir-ho -per exemple un cas de superdotació o un nen extremadament alt que acabi sent jugador de bàsquet-, però també hi ha adolescents que hauran de viure tota la vida amb un tret diferencial que no els acabarà de convèncer i és aquí on haurem de treballar globalment professionals, educadors i família", precisa el president de la secció de psicologia educativa del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya.

Com a psicòleg expert en l'àmbit educatiu, González ofereix també algunes claus per treballar les diferències dels diferents alumnes dins del mateix grup de la classe: "Partint de la base que els professors coneixen i identifiquen aquestes diferències cal que, primer, coneguin i adaptin la tasca curricular de cada alumne, també cal que facin una feina inclusiva dins l'aula potenciant activitats de grup i integradores, és bo que treballin -si és necessari- individualment amb aquests alumnes i, finalment, és molt important que hi hagi un fil comunicatiu directe i constant amb la família", conclou.