Rosa Moya: “Sovint perdem el sentit comú”

He observat que els nostres fills desitgen massa coses. Si es posa de moda un personatge, els pares compren una samarreta del personatge, però resulta que el fill no vol aquella samarreta perquè no és exactament igual que la de l’amic.

Els nens poden ser capritxosos.

Però és molt important aconseguir que el teu fill se senti feliç amb el que té, amb la samarreta que té, les joguines que té, la casa que té, la família que té. I més enllà de les coses materials, cal ensenyar-los a estimar els amics que tens, el lloc on vius, la natura que l’envolta.

N’hi ha que sempre estan demanant.

Quan la meva filla em demana alguna cosa, li faig aquest plantejament: ¿ho necessitem o no ho necessitem? Moltes batalles es produeixen perquè els pares dubten i el nen s’entossudeix a voler una cosa. Cal explicar que s’ha de ser feliç amb el que tens i no voler compulsivament el que tenen els altres. Cal insistir-hi i ho acaben entenent.

Ets força crítica.

Crec que en molts aspectes perdem el sentit comú. Els mateixos pares no tenen clar què està bé i què no està bé. Si són les vuit del vespre i el nen té gana i vol una galeta, ¿l’hi hem de donar perquè calli? Hi ha pares que s’ho pregunten, quan és evident que si es menja una galeta li costarà més menjar-se el sopar. El nen ha d’entendre que esperar cinc minuts no és cap tragèdia, però sovint preferim fer-lo callar.

El tema és saber posar uns límits clars.

La meva filla és molt juganera i a vegades li costa entendre quan s’ha acabat el joc i toca sopar o anar a dormir. Els nens sempre volen una estona més. Pots pactar cinc minuts més a canvi que siguin realment només cinc minuts. Si no respectes aquests límits, el nen tampoc no ho farà.

Què més fem malament?

Observo que es tendeix a premiar massa. No és positiu premiar-los per fer el que toca. Les coses s’han de fer com s’han de fer perquè és com cal, no per cap premi.

Un error monumental.

Dir “És que al meu fill no li agrada la fruita” davant del nen, perquè ho considerarà normal.

El parc és un lloc per observar coses.

Em sap greu quan veig nens que s’han acostumat a no establir vincles amb altres nens. Són nens que només volen jugar sols. Però hem d’ensenyar als nostres fills que el que és normal és que juguin amb nens encara que no els coneguin, i que aprenguin a compartir les joguines.

I si hi ha conflictes?

Que els mateixos nens els resolguin, sense enfadar-se, cedint tots una mica quan cal. A mi no m’agrada intervenir, però la ratlla que no pots permetre que creuin és la de l’agressió.

Què no hem de fer en cas de conflicte?

Voler parlar les coses de seguida. Quan el nen està enrabiat no és el moment de fer cap explicació. Ens passa el mateix als adults. Si estàs emprenyat no ets capaç d’entendre res. En canvi, un nen descansat ho pot entendre tot. Llavors sí que caldrà revisar què s’ha fet bé i què malament. Fer sermons en calent no serveix de res. Tot és més fàcil d’entendre quan estem de bon humor.