Criatures 09/11/2013

Els primers records. On s'amaguen?

Fotos i relats permeten reviure'ls

Ainhoa Boix
5 min

Fem un exercici. Mirem enrere i preguntem-nos quin és el primer record que tenim de la nostra infància. Algun es remuntarà als nou anys, quan vam participar en el festival de l'escola o quan vam passar el primer cap de setmana fora de casa. Un altre, amb sort, arribarà als sis, quan va aprendre a anar en bicicleta amb ajuda dels seus pares o quan el monitor de natació el va llançar a la piscina perquè aprengués a nedar. Però ningú no situarà el seu record més primerenc en els seus tres primers anys de vida.

Qui s'enrecorda del dia en què va aprendre a caminar o a parlar? ¿Hi ha algú que recordi quan va deixar de portar bolquer o xumet? Ningú. I si ho fa, possiblement no seran records propis sinó fabricats, d'imatges que arriben a la nostra memòria a través de les narracions familiars, de fotografies o vídeos de la infància que nosaltres reproduïm, anys més tard, en forma de record.

Sobre per què no recordem els primers anys de vida hi ha encara moltes incògnites però, també, moltes teories que busquen donar resposta al que alguns neuròlegs, psicòlegs i psicoterapeutes denominen amnèsia infantil . La que guanya força per sobre de la resta és la que apunta a un sistema neurològic, el del nen, encara sense desenvolupar i, per tant, sense les eines necessàries per poder codificar les experiències viscudes durant els primers anys de vida.

Què vol dir això? Doncs, com explica la neuropsicòloga adjunta del departament de neurologia de l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, la doctora Anna López, que l'amnèsia infantil no es refereix tant a l'oblit d'episodis de la infància més primerenca com a la dificultat per registrar i emmagatzemar aquests records. "Jo no crec que oblidem, sinó que no codifiquem, bàsicament perquè el cervell no està preparat per codificar. Així com un nen de tres mesos no pot posar-se a caminar o un nen d'un any i mig no pot pedalar perquè les seves cames i les xarxes neuronals que han de coordinar el moviment no estan preparades per fer-ho, un nen d'un any no pot recordar perquè la seva estructura cerebral encara no està madura", explica aquesta especialista, que aclareix, a més, que "la maduració del cervell no es produeix de cop, sinó de manera progressiva".

Llenguatge i intel·lecte

Una explicació que comparteix el neuropediatre i professor agregat de pediatria a la Facultat de Medicina de Navarra, Juan Narbona, i que amplia amb tres conceptes nous: desenvolupament del llenguatge, de l'intel·lecte i organització de la realitat. I és que, per aquest professional que compatibilitza la tasca docent amb la de consultor de neuropediatria a la Clínica Universitària de Navarra, aquestes habilitats -encara incipients en l'infant- són necessàries per gravar i registrar records, és a dir, perquè puguem entendre el que passa al nostre voltant, perquè ho assimilem i perquè ho expressem en forma de discurs o pensament.

"Un nen de tres anys no té prou maduresa ni desenvolupament intel·lectual per registrar records -indica Narbona-; els elements que intervenen en el cervell a aquesta edat estan actius, treballant, però el seu desenvolupament és encara incipient i, com que la memòria per si sola no existeix sinó que depèn de la intel·ligència, del llenguatge i de la capacitat d'organitzar la realitat, cal esperar que madurin aquestes capacitats i, amb elles, la memòria". Quan aquest expert parla de records, ho fa de memòria declarativa. I és que, segons explica Narbona i corrobora Anna López, hi ha diversos tipus de memòria i cadascun es registra en diferents zones del cervell. Tenim, entre moltes d'altres, la memòria procedimental, que fa referència a les habilitats motores i cognitives necessàries per fer una tasca com pot ser nedar o anar en bici. Una vegada s'aprèn, s'interioritza i es realitza de manera no necessàriament conscient. O la declarativa, que emmagatzema coneixements i significats (memòria semàntica) i vivències personals (memòria episòdica) i que necessita la nostra consciència per ser recuperada.

Vivència explicada

Qui també distingeix entre els diferents tipus de memòria per abordar l'amnèsia infantil és el catedràtic del departament de personalitat, avaluació i tractaments psicològics de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona Guillem Feixas Viaplana. Explica, com Narbona i López, que la memòria declarativa i, més concretament, l'episòdica estan íntimament lligades al desenvolupament cognitiu de l'individu.

"Els episodis més primerencs que podem recordar són aquells que hem pogut explicar perquè, quan expliquem un record, afavorim la seva fixació en el cervell i, cada vegada que el relatem, el nostre cervell està més desenvolupat que en el moment en què va passar i, per tant, la capacitat de fixar-lo i connectar-lo amb significats és més gran", argumenta aquest expert que, malgrat recomanar parlar dels records per fixar-los en la memòria, ens adverteix de la seva poca fiabilitat.

I és que, segons Feixas, els records estan subjectes a múltiples interpretacions, tant de l'individu que narra aquests episodis del passat com de les persones que participen de la narració. "El record, quan és relatat, entra en un circuit interpersonal. Les persones comenten, rectifiquen, expliquen i, totes aquestes accions, poden influir en com el fet és recordat". Un fenomen, el de la reinterpretació d'experiències passades, que es dóna en l'edat adulta però molt especialment en la infantesa, on no només influeixen les aportacions que fan pares i familiars sobre un record, sinó també la falta de coneixements que té el nen sobre la realitat que l'envolta. D'aquest tema també en parla Narbona. Explica que la memòria no reprodueix les escenes del passat com si es tractés d'un ordinador, sinó que les passa pel filtre de les vivències, coneixements i interessos de cadascú i, per tant, les reinterpreta.

Les emocions queden

Després de revisar les declaracions de neuròlegs i psicòlegs que apunten a l'amnèsia infantil com un fet inevitable i a la poca fiabilitat dels records, ens pot sorgir un dubte: si no recordem els primers anys de la nostra vida, per què el que vivim en aquest període és tan important per al nostre desenvolupament posterior? A aquesta pregunta hi té resposta la psicòloga i psicoterapeuta valenciana Isabel Agustí. "Encara que no puguem parlar dels nostres primers anys perquè no hem desenvolupat el llenguatge i no podem organitzar i emmagatzemar els nostres records, les sensacions i emocions que tenen lloc en aquesta època queden, i són importantíssimes per organitzar la nostra experiència vital", comenta.

Quan parla de la rellevància dels primers anys de vida d'un nen, ho fa també de la importància del "vincle primari", és a dir, el que s'estableix entre aquest infant i els progenitors -especialment la mare- i que determina, en gran manera, la personalitat del menor. "La seguretat, la capacitat d'exploració o les relacions afectives que tindrà el nen en el futur dependran de la sensibilitat que hagi tingut el progenitor per satisfer les seves necessitats", conclou Isabel Agustí.

stats