El pitjor conte del món
En un país més que proper hi havia una progenitora amb una tendència innata a espifiar-la una vegada, i una altra, i una altra. Era així la dona, però (potser d'una manera ingènua) creia fermament en el poder de la formació. Per això un dia va agafar un llibre relacionat amb el cervell i vet aquí que gairebé va caure fulminada en descobrir que la llegenda de Sant Jordi no en té res, de llegenda! I que el responsable de totes les seves pífies era un drac ferotge amb tendència a l'halitosi emocional que niava dins del seu cap.
Cervells d'iguana
Gràcies a la lectura, la bona i exasperada dona va aprendre que el cervell en realitat són tres i que el més primitiu s'anomena el cervell rèptil. O sigui, que posseïa un cervell de llangardaix, tot i que per fer-ho més exòtic va decidir titllar-lo de cervell d'iguana. Però el que li va semblar més interessant és que aquest cervell és el responsable de les actuacions més animals. De la compulsió, dels instints, de la bèstia que duia dins...
Per fi tenia la clau per entendre per què havia arribat a ser la pitjor mare del món. Es va veure renegant mentre treia de sobre el sofà per quinzena vegada el carregador de l'ordinador de la gran. Es va recordar llançant mirades assassines quan el mitjà simulava vomitar davant d'un plat de mongeta tendra, o fent vudú mental quan el petit li explicava que duia els mateixos calçotets des de feia quatre dies... Sí, ara ho veia clar, aquelles reaccions primàries i primitives, totes provenien del seu cervell rèptil. En un joc de casualitats d'aquelles que van tan bé a les pel·lícules i a les sèries, va passar que les seves feines ocasionals d'escriptora de llibres infantils i juvenils li van fer recordar que s'acostava Sant Jordi.
En un esforç extra que cal lloar, va connectar les neurones adequades i va aconseguir veure la llum: el drac! El seu cervell no era el d'una iguana! El que duia sota la clepsa era un drac desbocat que necessitava un Sant Jordi amb urgència per ser anorreat o, sent més generosa i happyflowers , domesticat.
El raonament li agradava i va continuar fent-se autoteràpia, una manera força barata d'anar al psicòleg. Havia de descobrir qui era Sant Jordi. ¿Algú amb pinta de Clive Owen muntat a cavall? La veritat és que era una imatge temptadora però poc realista. La dona vivia en un pis urbà i els cavalls hi feien de mal aparcar. Ara, el Clive Owen... No, no, es va dir, era millor que el Clive seguís sent un mite i ja trobaria un Sant Jordi més real.
Sant Jordi mata l'aranya
El candidat que tenia més a l'abast era el pare de les criatures. Però un dels menors d'edat a càrrec va esbotzar una fusta del pati i l'home va esclatar en un atac de ressentiment bricoler. Ai! Ell també era posseïdor d'un drac portàtil i acabava de quedar descartat com a Sant Jordi. Els tres menors d'edat a càrrec tampoc feien pinta de tenir la mà trencada a calmar bèsties salvatges, tot el contrari, s'assemblaven perillosament als éssers que calia calmar. Quin dilema!, es va dir la dona. I llavors les va veure, lluint la seva armadura blava i vermella, i va saber que Sant Jordi eren elles: les ulleres de 3D! Se les va posar i amb les seves llances d'acudits dolents, amb la seva capacitat de capgirar els drames en sitcoms , van aconseguir convertir aquella progenitora nefasta en un ésser una mica més civilitzat... per ara. Bon Sant Jordi i bones lectures!
