Una jornada a les urgències pediàtriques

Són les 10 d'un matí d'estiu. A l'Hospital de Nens de Barcelona, a la sala d'espera d'urgències, tan sols hi ha una criatura d'uns tres anys, ben arraulida a la falda de la seva mare. Per sort, només és una i quan la veu el metge el diagnòstic és un constipat. Però si aquestes parets poguessin parlar, serien testimoni de com està de plena la sala a l'hivern, quan l'engranatge escolar i laboral està completament en marxa. Quan els virus i els bacteris s'escampen com volen. "En ple hivern fem una mitjana de 400 visites diàries", explica Josefina Llagostera, una pediatra que, com altres metges del centre, també fa algun dels tres torns de guàrdies amb què diàriament es cobreixen les 24 hores d'urgències. Una de les peculiaritats de l'estiu és que hi ha molta menys grip, encara que augmenten accidents que durant la resta de l'any es donen molt esporàdicament. "Els nens fan més activitats a l'exterior, van als casals, de colònies…", afirma Llagostera.

Arriba a la consulta l'Enric Murillo, que està a punt de fer 9 anys. Des d'ahir que està a 40 de febre i té mal de gola. El pare, que també es diu Enric, explica tranquil que amb els antitèrmics li baixa i que des de ben petit pateix sovint de la gola. La visita a urgències és, doncs, gairebé un tràmit perquè sigui un metge qui digui el que el nen ha de prendre: antibiòtics, que els pares no poden donar sense que un especialista ho determini, esclar. Quan la doctora Llagostera acaba de mirar-li la gola, li ofereix el " palito " amb què l'ha mirat. L'Enric ja no el vol. "Sóc gran", diu, rient. Llagostera diu, també rient: "És una de les tècniques per despistar que fem servir amb els nens petits, però esclar, amb tu ja no em funciona". La doctora en té bastants, de trucs. Per inspeccionar les orelles diu als petits que tenen un cargolet dins. "Com si fos un joc, els has d'anar explicant què els faràs, així ells entren en l'exploració i col·laboren més", diu.

Els més petits

A la consulta d'urgències de Llagostera entra el Jan Marcos, un nadó d'un mes i 23 dies que vomita tota la llet que pren, fa caca molt líquida i té molta tos. No para de plorar. La doctora l'ausculta en braços de la mare, la Glòria. "És la seva primera malaltia i, la veritat, no saps si n'estàs fent un gra massa o si és important", diu. A les urgències és habitual trobar pares primerencs que també han d'aprendre quan i com anar a urgències. "Nosaltres sabem que no és el mateix un pare amb una primera criatura amb 37,2 de febre que el que ja en té tres", afirma Llagostera. "Però és evident que si una mare et diu que la seva criatura està malalta, l'has d'escoltar", afegeix. Elles saben millor que ningú si la criatura menja o no, si està més neguitosa o si està més feble. En el cas del petit Jan, els nivells de saturació d'oxigen en sang són baixos, és molt petit i la doctora sospita que podria ser una tos ferina. Per tant, decideix ingressar-lo per fer-li proves i que es recuperi.

D'entrada, els serveis d'urgències compten amb mecanismes per ser al màxim d'objectius en la recepció dels seus pacients. "Treballem per triatge, quan arriba un pacient amb els pares, primer se li agafen les dades a recepció i l'atén una infermera per veure el nivell de gravetat", explica Llagostera. La infermera fa les primeres preguntes, pren la temperatura i, si ho creu convenient, administra algun antitèrmic. "Quan veus el nen i els pares baixar per la rampa ja saps una mica com estan", afirma Alícia Jou, una infermera que no tan sols té experiència a valorar la gravetat del malalt, sinó també la preocupació dels pares angoixats, que, de vegades, no s'adiu amb la gravetat del que està passant.

Tot està previst

A les urgències de l'Hospital de Sant Joan de Déu, un altre dels centres infantils de referència, coincideixen en els tres principals motius de visita: la febre, els problemes respiratoris i els problemes digestius, sovint gastroenteritis. Ho explica Carles Luaces, pediatre al capdavant del servei. "La nostra temporada alta és del novembre al març", explica. La dinàmica de les urgències és molt previsible, diu. "A partir de les 12 comença a haver-n'hi més, a les dues del migdia baixa la feina, i a partir de les cinc de la tarda hi ha un pic, amb un màxim entre les vuit i les nou del vespre: són les hores que els pares surten de la feina".

Per sort, bona part dels casos es resolen fàcilment. "El 90% són quadres virals que se solucionen espontàniament. Hi ha un 14% que poden ser una mica més complicats, com ara infeccions d'orina, bronquitis o otitis. El percentatge de casos greus és molt petit", explica Luaces. Un dels entrebancs amb què ens trobem és que sovint els pares porten la criatura "quan la malaltia té molt poques hores d'evolució", diu Luaces. Segons dades d'aquest servei, un 64% dels pares porten les criatures a urgències quan fa menys de 24 hores que tenen febre. Sovint "no podem identificar d'on ve perquè no hi ha hagut temps perquè es desenvolupi la infecció", afegeix. I per això, precisament, no és estrany que el nen torni al cap d'uns dies. Aleshores és quan arriba la queixa i el comentari dels pares és sempre el mateix: "Vaig venir ahir i no li van veure res, com és?" Tot i ser comprensible la reacció dels pares, per Luaces el problema és que "la família ha d'entendre el concepte d'evolució de la malaltia". I això no passa. Per desconeixement i per l'angoixa lògica dels pares davant un fill que no es troba bé i que volen veure'l recuperat com més aviat millor.

Accidents

A les urgències de Sant Joan de Déu, els casos d'accident més freqüents són les intoxicacions accidentals en criatures de fins a 5 anys. També es troben amb adolescents al voltant dels 13 anys que han pres pastilles, de vegades per "experimentar", és a dir, per fer-ne un ús recreatiu, però altres cops per acabar amb la seva vida.

A l'estiu, els accidents a platges i piscines augmenten i, encara que són minoritaris, sovint són greus. Segons un estudi fet amb dades dels estius del 2009 i el 2010, de les més de 234.500 consultes que van rebre a urgències de Sant Joan de Déu, 53 van ser ofegaments. Les criatures tenien una mitjana d'edat de 3 anys i mig i no sabien nedar. La majoria eren en piscines privades, no vigilades, i no duien cap sistema de flotació. Segons un altre estudi al mateix hospital en relació a les caigudes amb bicicleta, bona part no duien casc, de manera que els traumatismes al cap afectaven prop d'una quarta part dels accidentats i era el mal principal entre els que havien de passar a cures intensives.

La doctora Llagostera, que està al capdavant de l'escola de pares de l'Hospital de Nens, ens ensenya un full que se'ls dóna als pares de nens que s'han donat un cop al cap i a qui no s'ha detectat res en l'exploració. Són normes de vigilància per a les 24 hores després del cop i hi ha apuntats motius per tornar a l'hospital. En aquest període, mentre el nen dorm cal despertar-lo algun cop per veure com es troba. Cal estar atents si es queda inconscient o si triga més de l'habitual a despertar-se. També si se sent confús, delira, té mal de cap, desenvolupa rigidesa al clatell, si pateix convulsions, vomita o si li surt líquid o sang per l'orella o la boca. Llagostera també ha preparat documents amb altres consells perquè els pares que van a les xerrades que organitza l'hospital estiguin més informats davant la febre, vòmits, diarrees o tos. Una informació que els permet decidir millor quan cal anar a urgències.