“Ser pare et fa pujar l’ego”

El nadó nota que tu estàs cagat de por, que no domines la situació, que tot és un problema, i això no el tranquil·litza gens. A partir del segon, la criatura ja veu que tu controles més, que ja saps de què va tot, i s’adorm sense patir. No ho sé, potser és una teoria de merda.

Més teories.

Doncs que tu mateix ets una inversió que han fet els teus pares en tu, però no perquè volguessin algú com tu, sinó perquè volien néts. I, esclar, per tenir néts has de seguir abans el tràmit biològic de tenir fills.

M’encanta veure-ho així.

Jo he vist que els meus pares feien a les meves filles coses que mai m’havien fet a mi. Ara és quan estan traient rendiment a l’esforç de pujar fills.

Com portes el patiment?

Ara una mica més bé, però al principi t’aixeques a mitjanit per anar a comprovar si encara respiren. És fort, això. I agafes la moto i vas pensant tota l’estona a no deixar una criatura òrfena. Jo un cop vaig menjar caca.

Com?

Això m’agrada explicar-ho. Vaig menjar caca de la meva filla. Va ser accidentalment, però és una cosa que no faria per ningú més.

I com va ser? ¿Vas anar a la cuina a agafar una cullereta?

No. Estava canviant un bolquer brut i vaig començar a fer-li petons als peus, uns peus que ella havia sucat a la caca. Però la natura és sàvia i et dota d’un gran amor cap a una persona que et fa patir, que no et deixa dormir, que no et deixa menjar i que, malgrat tot, la tens a casa i te l’estimes.

La canalla creix i perfeccionen les maneres de torturar-te.

Recordo que un dia vaig renyar la gran i la vaig castigar. Llavors ella tenia quatre anys i va fer servir un mecanisme molt maquiavèlic. Em va venir amb una foto en què se’ns veia jugant quan encara era un nadó, me la va deixar davant meu i em va dir: “Això és perquè t’enrecordis de quan era la teva nena”.

Uau! Està ben dotada per sobreviure.

Jo tinc dues nenes i, a més, una dona, i he sigut molt conscient del paper de figurants que sovint tenim els homes. En la concepció sí que hi intervens però en el part no fas res. Et diuen que li diguis que respiri, que és una cosa que ella ja portava fent tota sola molts anys. Quan vas al pediatra veus que el doctor parla a la mare. Un home és un actor secundari. Ara, la cosa bona de tenir un fill és que et fa pujar l’ego, et canvia l’estatus. Això es veu clar quan vas a casa dels sogres.

Explica-m’ho.

Els sogres em veien com el paio que tocava els pits a la seva filla. Era una nosa. Però ara no, ara els he donat un nét. I pots anar a casa seva i, si li volen donar un Bollycao, tu pots dir que no i et fan cas. Això era impensable, abans. Tots els científics del món, reunits, poden fer un robot que puja i baixa escales, i això és una gran cosa, i tu, en una nit i un parell de cerveses, els has fet un nét preciós.

Els fills ens fan feliços amb poca cosa.

És que les prioritats diàries es limiten a coses elementals: he d’aconseguir que aquesta nena es mengi aquest tros de pollastre. És com fer running. Gent de la meva edat ara té el costum de córrer perquè mentre corren no pensen en res més. Doncs un pare que dóna menjar a un fill només s’ha de concentrar en aquell pollastre i en aquella boca, i això té un punt zen. T’esgota però també et neteja de moltes coses.

Parla’m d’alguna rutina curiosa.

Doncs cada dia ens fem diferents tipus de petons: el d’esquimal, el de papallona, el de vaca, que se’l va inventar ella, i el de cérvol. I cada nit penso que ho hem fet un dia més perquè arribarà un dia que m’engegarà. Cada dia és un regal.