Cinc nens i jo
Són quarts de set del matí i, per dir-ho mesuradament, no és el meu moment preferit del dia. Fa una hora llarga que m’he llevat i no crec que hagi dormit més de quatre hores. Però no pateixo pas; tinc un pla infal·lible per recuperar la son. És un pla que fa un parell d’anys no m’hauria passat pel cap: penso clapar les dues hores de viatge que m’esperen. Sí, ja sé que a primer cop d’ull sembla un pla ben lògic, però és que vosaltres no sabeu la mala estona que em provocava pujar a un avió fins no fa gaire. Entre el mareig, la suor freda i la claustrofòbia, em passava tot el viatge comptant els minuts, incapaç de tancar els ulls ni que fos una estoneta. Sort que la necessitat ha fet que aquest pànic escènic hagi passat a la història. No hi ha res com agafar divuit avions des del començament de l’any per acabar acostumant-te al que abans era una experiència traumàtica.
Aquí em teniu, doncs, assegut a primera fila, disposat a somiar amb els angelets fins i tot abans que l’hostessa tanqui la porta. Estic agafant la posició quan un pare i un nen de quatre anys em demanen de passar. Pel que sembla són els meus veïns de filera. Un instant més tard, amb els ulls ja tancats, noto que algú m’estira els cabells. Em giro emprenyat però no puc dir res. És un nen de tres anys que m’ha tocat just al darrere i que ara mateix, dret damunt el seient, necessita jugar amb mi perquè sa mare està enfeinada canviant els bolquers de la filla petita.
No m’ho puc creure! Tinc tres nens de menys de cinc anys a menys d’un metre de distància i m’acompanyaran les dues llargues hores de vol que m’esperen. Miro enrere per si veig algun seient lliure, encara que sigui a la fila 28, i just quan ho faig m’adono que al costat del passadís, a la mateixa altura que jo, hi ha una parella amb dos bessons que no deuen tenir més de tres anys.
Us estalviaré els detalls del viatge per no esgarrifar-vos: els crits, les coces al seient, els plors per mal d’orella, les glopades, les baralles fraternals resoltes a plantofades... Només us diré que quan vaig poder sortir d’aquell infern gairebé faig com el papa i m’agenollo en sòl britànic per fer-li un petó. No havia dormit gens, és veritat, però a casa m’esperava un silenci reparador.
