Dissabte de la setmana passada, a la seu de la SGAE, vaig tenir el plaer de ser a la presentació del documental 'Quan jo tenia por', ideat i dirigit per vuit noies de quinze anys, alumnes de Badia del Vallès, en col·laboració amb la Fundació La Roda i la Fundació Oreneta. El tema que van triar va ser l’assetjament escolar, i el resultat ens va sorprendre a tots. Al llarg d’uns quaranta minuts analitzen, a través d’entrevistes i de situacions simulades, què és el bullying, sobretot des del punt de vista dels que el pateixen. El mateix coordinador del projecte, el director i periodista Carles Bosch, va valorar la feina de les noies i va destacar que era un dels casos que, sorprenentment, tiraven endavant i es convertien en treballs extraordinaris.
El documental obre molts debats que són constantment a les aules: la línia entre bromes de mal gust i l’assetjament, què poden fer els amics per evitar aquestes situacions o analitzar els perfils dels assetjadors per detectar a temps conductes equivocades. Sorprenia escoltar tres mares assegurant que coneixien a la perfecció les seves filles i que serien les primeres confidents dels seus problemes, fet que després contrastava amb les declaracions d’una especialista que més aviat insinuava que la majoria d’adolescents els maltractaments no els confessaven ni als pares, ni als amics, ni als professors, per vergonya i per por de represàlies.
També opinàvem alguns professors que les teníem a classe, com un servidor, i mostràvem la nostra preocupació per la freqüència dels casos d’assetjament, cada vegada més complexos i més subtils, i per tant més difícils de detectar. El moment per a mi més intens és quan una de les professores preguntava a les noies si elles feien alguna cosa per evitar els maltractaments o si silenciaven, massa sovint, situacions incòmodes que alguns patien en solitud.
La conclusió final és que ens cal molta pedagogia i centrar els esforços a educar, ja des de primària, per evitar que apareguin futurs assetjadors. Durant el col·loqui posterior, una de les noies va assenyalar que moltes vegades els assetjats no deien res per no semblar que suplicaven compassió, encara que en realitat les amistats el que volien era oferir-los simplement ajuda.
