Admeteu intrusos al sofà de casa?

Fa uns dies parlava dels nous propòsits del 2021 i deia que val la pena aprofitar l’avinentesa del moment actual per capgirar algunes prioritats i fer grans canvis. N’hi ha un que a mi em convé molt, i us l’explicaré per si de cas us convingués també a vosaltres o si més no per reflexionar-hi a casa o a l’escola.

Té a veure amb una qüestió que cada cop m’estressava més: la comunicació constant, invasiva, intrusiva, esgotadora, a través dels xats del WhatsApp i de les xarxes socials. Ja fa molt que penso que no només no és saludable, sinó que molt sovint ni tan sols és autèntica comunicació. No sé vosaltres, però els missatges directes que entren al meu mòbil diàriament són senzillament inabastables, a banda d’intranscendents i prescindibles una gran majoria. I en èpoques com Nadal o Sant Jordi, assoleixen unes dimensions descomunals.

El Nadal de fa un any, el del 2019, vaig dedicar una bona pila d’hores a llegir i respondre centenars de missatges que entraven tothora per tots canals. N’hi havia molts que eren mers formulismes i que no em deien res o no m’aportaven res en especial. El Nadal d’aquest any vaig decidir que no tornaria a fer-ho i no va ser gens fàcil. Porto tota la vida responent i corresponent al que rebo i sap greu de debò quan arriba un moment que et resulta impossible abastar-ho. Més d’una persona em va preguntar si estava bé. Doncs sí, ho estava, però hauria deixat d’estar-ho si havia de contestar-ho tot. És bonic i entranyable que t’estimin i es recordin de tu moltes persones. I seria realment molt trist no rebre ni una sola felicitació. Però entre poc i massa. Totes les persones que se m’adrecen, que en la gran majoria jo també estimo o aprecio, no tenen cap intenció d’estressar-me. Però totes sumades ho fan.

Hem deixat que les pantalles dinamitin els límits de casa nostra i de la nostra intimitat i que els nostres temps i les nostres vides siguin dirigides i controlades de manera creixent des de fora. ¿Esteu disposats a deixar la porta de casa oberta, de manera que qualsevol persona hi pugui entrar, asseure’s al vostre costat al sofà i que hagueu de deixar el que feu, o interrompre el vostre descans, per donar-li conversa? Això és exactament el que estem fent, si ens obliguem a estar disponibles per a tothom i a respondre-ho tot.