Nens més difícils de criar

MadridHi ha una frase que sona sovint en el context de la nostra família extensa, i que ens posa especialment nerviosos: "A això és al que l'heu acostumat?" Apareix com un tro quan la nostra filla gran té algun comportament considerat disruptiu, molest o massa intens. Realment és igual el que hagi passat, quin hagi sigut el conflicte o el drama, la culpa sempre recau en nosaltres, els pares –especialment en la mare–, que, òbviament, no tenim el control de la criança.

Crec que no exagero si afirmo que mai en la història de la humanitat se'ns ha exigit tant a les famílies i, al mateix temps, mai hem estat tan sols. Tothom sembla saber sempre el que hauríem d'haver fet o deixat de fer perquè aquella nena o aquell nen que sembla "descontrolat" es converteixi en un ésser humà perfecte. Les circumstàncies personals, el context familiar i social, les dificultats materials i econòmiques, la falta de conciliació o l'individualisme semblen ser factors invisibles per als altres en el context de la criança.

Però si hi ha una cosa que passa encara més desapercebuda que tota la resta és el temperament. Això, en què ningú pensa quan emet un judici, defineix enormement com viu la família la criança: no només determina la dinàmica familiar, sinó que també torna més complexes les relacions que s'estableixen amb l'entorn. Quanta incomprensió senten els pares i mares davant les frases lapidàries del seu entorn?

Danielle Dick, una psicòloga i genetista coneguda per la seva investigació en el camp de la genètica del comportament, ha portat a terme diverses investigacions amb l'objectiu de comprendre com els factors genètics i ambientals modelen el temperament i el caràcter. En el seu llibre El código del niño (Planeta) planteja que hem d'acceptar des del principi que alguns nens són més difícils de criar a causa de la varietat de temperaments. Les característiques temperamentals, per si mateixes, no són bones o dolentes, sinó que, segons explica, hi ha temperaments clarament diferents en els quals influeix la genètica, i cadascun d'ells presenta avantatges i inconvenients en la criança i l'educació de les criatures.

Adaptar-se al temperament

La Reial Acadèmia Espanyola (RAE, per entendre'ns) defineix temperament com "manera de ser o de reaccionar de les persones". És a dir, són aquelles característiques innates i inherents d'una persona, presents des del naixement o fins i tot abans, que influeixen en com la persona respon emocionalment a diferents situacions. El temperament seria llavors la part biològica de la personalitat, al pertànyer a la genètica, i el caràcter es referiria a la part adquirida de la personalitat. Aquesta sí que està influenciada per les experiències de vida, l'educació i l'entorn. Per tant, la predisposició genètica a certs trets de temperament pot influir en la formació del caràcter, però no determina per complet com es desenvoluparà la personalitat d'una persona. Per exemple, una nena amb un temperament més extravertit pot tenir una predisposició genètica a gaudir de les relacions socials, però la forma en què aprengui a relacionar-se i les experiències transitades al llarg de la seva vida també contribuiran al desenvolupament del seu caràcter.

Ni tota la responsabilitat és de la criatura, ni tota la responsabilitat és de la seva família. De fet, escriu Dick: "Ser bons pares depèn tant del nen com dels pares". Aquesta afirmació, que fa miques totes les teories de criança disponibles, descarrega una part del pes de les exigències modernes que les famílies sostenen, però també aporta una mica de llum per als que volen acompanyar millor els seus fills: en la criança tots juguen.

És cert que, en general, tots els nadons i nens tenen moltes coses en comú pel que fa a necessitats i comportaments, però cada nadó i cada nen és completament únic des del moment de la concepció. Per això no existeix un manual de criança que ens serveixi sempre, per a tots els nens i totes les nenes, sinó que cadascú requereix unes estratègies de criança per satisfer unes necessitats que són individuals. Un estudi publicat a Clínica y Salud (El temperamento infantil en el ámbito de la prevención primaria: relación con el cociente de desarrollo y su modificabilidad) destacava l'any 2009 la importància de considerar el temperament dels fills en el context de la criança i suggereix que una criança que reconegui l'estil temperamental del nen i s'hi adapti pot contribuir al seu desenvolupament òptim i adaptatiu. Torno a Danielle Dick. "Hauràs de criar el nen segons el seu codi genètic únic", ens diu. Ara sí: a això és al que esperem "haver-la acostumat".