21/12/2019

La tendresa és important

2 min

Fa una colla d’anys, en un intercanvi escolar a Bordeus amb alumnes nostres de 3r d’ESO, durant una visita cultural a un poble, els professors acompanyants i els professors amfitrions estàvem dinant en una terrassa mentre els alumnes dinaven el pícnic que els havien preparat les seves famílies franceses. No m’agradava gaire això de nosaltres allà i els nostres alumnes pel poble, així que a l’hora dels cafès em vaig aixecar de la taula per controlar una mica on eren els meus alumnes i que tots estiguessin bé.

Els professors francesos se’n fotien una mica de la meva preocupació, i deien sorneguers: “ Oh, le papá Juanjó… ”, despertant, més que la meva ira, la meva perplexitat. Al cap i a la fi, eren els meus alumnes, la meva responsabilitat: jo havia de vetllar per ells i, si calia, protegir-los. Sí, allà havia de ser el seu “papá Juanjó ”.

És important deixar clar que protegir no és sobreprotegir. Sobreprotegir és pretendre evitar-los qualsevol situació que pensem que podria causar qualsevol tipus de patiment, sense ni deixar-los intentar afrontar-la. Protegir-los és vetllar perquè puguin créixer, per dins i per fora. Per això cal cobrir les seves necessitats bàsiques: menjar, roba, una llar, salut… i les que no semblarien tan bàsiques : educació, relació social... Però si cobríssim les necessitats dels fills, dels alumnes, i no els estiméssim, no els estaríem protegint. No viurien, només sobreviurien. Els mestres més estimats són els que estimen els seus alumnes: els escolten, els exigeixen, els acompanyen, els animen... i tot ho fan amb tendresa. Posen afecte en l’alumna sempre atenta que tot ho fa bé i en l’alumne dispers que no calla ni sota l’aigua. Els alumnes se senten protegits i estimats. Perquè la tendresa és important.

Quan somriem amb tendresa davant l’infant ajagut a la menjadora del pessebre, davant de qualsevol infant de la nostra família, de la nostra escola, estem manifestant el nostre compromís, temporal o permanent, de vetllar per ell i protegir-lo.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: us asseguro que moltes mestres i molts mestres de les nostres escoles es pregunten amb tendresa cada dia “Què els daré als meus alumnes, què els daré que els sàpiga bo?” I, així, van cada dia al portal de Betlem. Bon Nadal!

stats