‘House captain’

Va arribar de l’escola i li brillaven els ulls: “Papa, no em veus res de diferent?” Vaig repassar-lo de dalt baix: l’americana plena de taques, la camisa per fora, els pantalons balders, el projecte de bigoti, el cabell ben despentinat. En fi, res de res, tot estava en ordre, com de costum. “Ostres, papa, que no ho veus? Fixa’t què porto aferrat a la solapa!” I, efectivament, el seu dit assenyalava una espècie de pin rodó de color groc amb una inicial. “M’han escollit house captain!” I era tanta l’alegria amb què m’ho explicava que el vaig abraçar ben fort, tot i no tenir ni punyetera idea del que m’estava dient.

Ara sí, ara ja sé que això de house captain és la manera anglesa de dir que t’han fet delegat de la classe. I coneixent com conec el meu nen, sé que per a ell és molt important. Des de ben petit que té al cap ser polític. No em mireu així, us asseguro que no hi tinc res a veure. Tant la dona com jo no parem de dir-li que si realment vol canviar el món s’hauria de dedicar a l’activisme social, a treballar des de la base, sense servilismes absurds ni lluites de poder. Però no hi ha manera. Ell està convençut que serà diferent i després de moltes converses hem decidit no treure-li la il·lusió.

En aquest camí cap al seu somni polític es passa el dia llegint llibres gruixuts sobre líders mundials: passa de Ghandi a Stalin, d’Obama a Mandela, i ho fa sense cap tipus de mesura. Ara bé, el seu preferit és Napoleó. I no m’estranya. Vull dir que és bon xiquet i té bon cor, però a manaire no el guanya ningú. Això de remenar les cireres el posa catxondo, no hi pot fer res.

Tenint present aquest context que us explico, no us ha d’estranyar que portés dues setmanes una mica ensopit. Resulta que se li acabava la legislatura. Sembla que això de fer de house captain té una durada trimestral. I no ho portava bé. “No és just -em deia entristit-, encara no he tingut prou temps per desenvolupar tots els meus plans”. Mare meva, estem arreglats, pensàvem la dona i jo davant d’aquest mini Genguis Khan que ens ha tocat de fill. I així va arribar el dimarts i l’hora de tornar d’escola. Quan va entrar a casa, amb la cara ja pagava. A la solapa lluïa espaterrant la xapa groga. “No t’ho creuràs, papa! M’han tornat a elegir. Jo no volia però no he tingut més remei que acceptar la voluntat del poble!” Sí, ja ho sé, ho tenim francament pelut. Ja parla talment com un polític de debò.