El segon confinament
Practico l’activitat més original de tot el confinament, endreçar, i topo amb una ecografia del menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 que em remet als instants en què també vaig haver de confinar-me ajaguda al llit un parell de mesos. Només que l’objectiu en aquell cas era individual, clar i positiu.
Sí, no podia fer el panoli saltant i ballant davant d’un vídeo d’exercicis cardiovasculars. Amb prou feines podia llevar-me per anar al lavabo. Però aleshores no m’importava gens ni mica. Suposo que el meu organisme estava dedicat a dopar-me el cervell amb hormones que emetien un missatge: quieta, quieta, quieta. Ara, en canvi, m’enfilo per les parets i trobo que tot plegat és absurd. No el confinament (que ningú surti, sisplau) sinó la situació que ens toca viure. La sort és que he d’admetre que, de fet, ja n’he passat un de confinament, i que, per tant, ja no ve d’aquí. I que mira, ja tinc entrenament. No sé com, em vaig deixar anar espiritualment davant de tot plegat. Per aquelles dates vaig llegir com una bèstia i mirava la tele, perquè no existien les plataformes de sèries. D’acord, no havia de fer les feines de casa, perquè tenia prohibida qualsevol activitat física. Però vaig continuar treballant amb el portàtil fins que a l’hospital ja va resultar impossible.
Intento pensar com vaig aconseguir entomar el cop, l’aturada vital, i crec que el secret era que l’espera tenia una fi que valia la pena: el naixement del MEC número 3 en la millor de les condicions. Ara ell ja campa per si sol i la feina està feta. Igual que amb la MEC número 1 i el número 2. Això no vol dir que no calgui ser al seu costat, evidentment, però la meva activitat física ja no és fonamental per a la seva supervivència. Ara em toca a mi. Ara soc jo la que s’ha de posar a recer per sortir d’aquest confinament de la millor manera possible. És, sí, el meu moment.
La fita és difícil perquè sempre resulta més complicat cuidar-nos a nosaltres que als altres, però coi, val molt la pena. Així que continuaré saltant i grimpant davant l’ordinador. I demostrant que fins i tot les patates amb lateralitat creuada podem seguir una coreografia bàsica. M’empescaré projectes i els tiraré endavant. I si em fa mandra, cansament o el que sigui, em fotré quatre cleques i m’hi posaré sigui com sigui. Ni aquest punyetavirus ni ningú podrà amb la pitjor mare del món. Només faltaria.
