La roba per plegar, per exemple
La meva cosina Anna té tres menors d’edat a càrrec (MEC) força petits. Fa temps que no ens veiem en persona. La pandèmia, les vides, ara tan diferents, i la inèrcia del dia a dia fa que sigui així. Però anem sabent l'una de l'altra, entre altres coses, per les xarxes.
L’altre dia l’Anna va penjar una fotografia d’una pila immensa i caòtica de roba neta i arrugada. El text que acompanyava la fotografia era una confessió d’aquelles que em toquen el cor, perquè m’hi veig. No ara, sinó fa uns quants anys. La meva cosina confessava sentir-se sobrepassada i cansada per una pila de roba per plegar que no para mai de créixer, com una mena d’Hedera helix calderiana que es multiplica i s’engrosseix a un ritme inhumà. I deia que havia plorat. De cansament, de no poder més, de no tenir ganes de poder... La meva cosina explicava que va exclamar un “A cagar!” i es va ficar dins el llit de mal humor, tot i que la seva publicació acabava bé, amb un toc d’humor, recordant algú molt proper a nosaltres que planxa fins les calces.
Llegir-la em va provocar unes ganes de seure cara a cara amb ella, amb una copa de vi pel mig per fer-nos les dues un fart de riure per dur el mateix nom i una mena de destí imperfecte. Això passarà, i espero que aviat, i quan la tingui al davant li diré que l’admiro per haver penjat aquella foto quan tothom es fot uns farts de mostrar realitats cuquis sense cap escletxa, per haver dit que està cansada quan representa que hem de ser invulnerables, i per haver esclatat amb aquell "A cagar!". I també li diré que s’alliberi. Com pugui, però que ho faci i que defugi la maledicció familiar que en lloc del pedrot de Sísif ens lliga a la roba per plegar. La meva progenitora feia exactament el mateix cada tarda de la meva infantesa. I jo anava pel mateix camí fins que vaig optar per delegar la feina: ja fos pagant, ja fos entrenant els MEC perquè la fessin ells, ja fos separant la roba per destinataris i enviant-la a l’habitació corresponent com fos. Són malediccions terribles que ens fan patir. I el que hi ha al darrere és el cansament per la criança, per no tenir temps, per les activitats domèstiques incessants i terribles. Anna, no vindré a plegar roba amb tu, perdona per tenir tanta barra, però la copa de vi la tens pagada.
