Pare bocamoll
I així, com qui no vol la cosa, el meu nen ha encetat el seu quart any escolar a Anglaterra. Sembla que faci dos dies de quan el vam deixar a la porta de l’escola amb el cor encongit, fent veure que no vèiem la seva cara d’espantat, aquella que ens deia “Què coi hi faig aquí?” Quines coses, tot és veure’l ara, amb aquest uniforme tan elegant que li quedarà petit d’aquí quatre dies i l’esbós de bigoti que li penja sota el nas, per adonar-me que amb una mica de temps i paciència tot es posa al seu lloc.
Aquesta setmana l’escola ens va convocar a una reunió de pares i mares. Com que no era pas la primera ja tenia una idea bastant clara del que ens trobaríem i, si us soc sincer, ens feia una mica de mandra anar-hi. Ep! No us penseu que a la dona i a mi no ens interessa saber quins nous conceptes aprendrà i els horaris i excursions i el nom de les seves tutores. No, el problema és que ja sabíem quina professora ens faria els honors. Es tractava de Miss Rennie, una professora de francès excel·lent. Llàstima que la seva capacitat oratòria sigui digna de protagonitzar el remake de La dona que xiuxiuejava als cavalls. El que surt de la seva boca és, segurament, interessantíssim però no hi ha manera de saber-ho del cert: és un murmuri indesxifrable ple de pauses i balboteigs desesperants.
L’any passat vam cometre l’error d’asseure’ns darrere de tot i us asseguro que no vam plegar res. Enguany érem a primera fila, però tampoc vam entendre un borrall del que deia. Astorats, miràvem al nostre voltant per veure si algú compartia la nostra desesperació, però ja sigui per la pràctica o per algun estrany poder de telepatia britànica, tothom assentia amb cara de felicitat.
Un cop acabat tot, vam decidir acostar-nos-hi i aclarir la meitat de les coses que havia dit i no havíem entès. Quan ens va tocar, no vaig poder evitar dir-li a la meva dona: “A veure si ara l’entenem!” Tot d’una, Miss Rennie va aixecar el cap i ens va dir amb un català impecable: “Vosaltres deveu ser els pares del Lluc, oi?” Coi de dona! Resulta que havia viscut dos anys a Barcelona. Hauríeu d’haver vist la meva cara. Era un poema. Només em va faltar el comentari de la meva companya quan sortíem: “Lluís, el pròxim cop que xerris més del compte, aprèn d’ella i fes el favor de dir-ho ben fluixet. Val molt la pena”.
