LA PITJOR MARE DEL MÓN

Diplomàcia sota zero

Ara mateix les relacions diplomàtiques entre un dels Adolescentis comunis de casa i servidora estan a un nivell tan baix que només allargant un dit puc tocar el nucli intern del planeta. No em queixo. Bufo, faig rodolar els ulls quan ell no em veu, bufo encara més, renego en silenci així que es tomba i bufo per triplicat. És un moment pesat, i alhora no només és un moment pesat. No vull treure-li la importància que té i m’amoïna. Molt. Entre altres coses perquè s’han acabat les eines i només queda un extintor que em reservo per al que pugui passar. L’element en qüestió ja té una edat, a casa s’ha fet més o menys el que s’havia de fer (amb pífies, de manera imperfecta, evidentment, però amb intensitat i dedicació total) i ara la pilota és a la seva teulada.

D’una banda, no em costa limitar-me a observar i a posar-li límits en el tema de l’oci. És l’únic que puc fer. I, de l’altra, és desesperant veure com s’acosta al pedregar mentre afirma tot content que ho té tot controlat. I soc tan il·lusa que de tant en tant encara penso que potser té raó i que tot se solucionarà. Però després torno a lloc i em dic que de vegades no hi ha més remei que estimbar-se, però que no ho farà en soledat, que seré allà per recollir-ne els trossos i per callar i no dir-li mai “Ja t’ho vaig dir” (tot i que no me’n faltaran ganes). I de nou la il·lusa apareix i diu que, ves a saber, potser se’n surt.

Per sortir del bucle, quan em dedi-ca mirades d’odi m’obligo a cantar mentalment cançonetes ridícules (“Doooooraaaaemon”) o a recordar aquells dies en què era un nadó compacte i rodanxó que em feia petar de riure, o un nen que no podia anar-se’n a dormir si no ens fèiem petons de concurs. Si tot i així no me’n surto, encara provo d’explicar tot el que vivim com si ho estigués narrant a un dels seus futurs i suposats menors d’edat a càrrec (MEC), en mode venjança poètica: “Reina, rei, saps què feia el teu pare quan era adolescent? Vine, que t’ho explico, però no li diguis que t’ho he dit jo”.

Són tècniques cutres de distracció, però em calmen. I quan entro a la seva habitació i li dic que malgrat el mal rotllo que s’ha instal·lat entre nosaltres jo me’l continuo estimant molt i ell em respon que ok, però que ell no m’estima ni gota i que tanqui la porta, puc sentir la frase i provar que no se m’escapi el riure per sota el nas. I fins i tot dormir d’una tirada, o gairebé. Oooooom.