La fruita dels nostres somnis
La fruita (“la fruiteta”) sembla que ocupa un lloc cada cop més destacat a l’Olimp de l’alimentació infantil. Ha superat el pollastret, el peixet i la sopeta. I del campió absolut de fa mig segle, els cervellets de xai, ja ningú en parla.
La sensació d’urgència, de catàstrofe imminent, pot arribar a ser angoixant. “Les dues primeres setmanes se la menjava bé, però des de fa deu dies no la vol ni tastar”, em deia una mare. Li queden vint o trenta anys de viure a casa, ja menjarà fruita algun dia! ¿I aquella altra que havia intentat, en va, “cent mètodes perquè la meva filla de set mesos mengi fruita, i no hi ha manera”? En un mes, cent maneres diferents de donar fruita! ¿No deu ser que el que li passa a la nena és que està marejada? Potser caldria provar un sistema durant deu o quinze dies seguits, abans de concloure que no funciona i canviar de mètode.
Entre aquests “cent mètodes” que tants pares han provat n’hi ha de raonables, d’esbojarrats i de francament perillosos: triturada o a trossos, cuinada, barrejada o sense barrejar, amb sucre, amb galetes, amb cereals, iogurts de fruita (però quantes maduixes us penseu que hi ha dins d’un iogurt de maduixa?) o iogurts amb gust artificial de fruita. Els sucs, ni que siguin acabats de fer a casa, no són sans: al liquar la fruita, trenquem les cèl·lules i convertim un sucre intrínsec, d’absorció lenta, en aigua amb sucre. El rècord el vaig veure a la tele: un cuiner voluntariós explicava com fer un pastís amb dos (sí, dos) quilos de sucre i mig quilo de fruita, i finalment va dir, ho juro: “I això pot anar bé per aconseguir que els nens mengin fruita”.
En realitat, és molt més fàcil. La majoria dels bebès s’ho posen tot a la boca. La dificultat no és aconseguir que mengin fruita sinó evitar que mengin paper de diari i terra de les plantes. Només cal tallar fruita en trossos de mida adequada, deixar-los a l’abast del nen i esperar que en faci el que vulgui. Un dia o altre se’ls posarà a la boca. És millor que no en mengi durant uns dies (o durant molts dies), o que només en mengi un trosset minúscul (però voluntàriament i content), que no pas que s’acostumi a menjar fruita amb sucre, o que en mengi per força i l’acabi odiant.
“I és que jo he començat a menjar fruita fa tres mesos -em deia una mare- i no m’ha servit de res, la nena no en vol menjar”. Doncs això, l’exemple.
