07/03/2020

Dimecres

2 min

Diu una dita força popular a Anglaterra que la millor manera de comprovar que els anglesos tenen sentiments és veure com tracten les seves mascotes. No cal dir que, com la majoria dels aforismes populars, es tracta d’una afirmació molt exagerada, però com acostuma a passar també, s’ha de reconèixer que té un punt de veritat. I és que no deixa de ser curiós com aquesta proverbial contenció emocional dels britànics cap als seus familiars i amics es transforma en una veneració desacomplexada quan es tracta dels seus animals de companyia.

Els cuiden i malcrien a cor què vols, els posen jerseis per al fred i diminutius inversemblants, reserven per a ells menjars especials i llocs privilegiats a les cases, suporten amb estoïcisme les seves malifetes, els mobles esgarrapats, els vinils fets malbé, les plantes d’interior arrasades sense pietat o les tifes escampades generosament pel parquet.

A casa nostra ja fa temps que hi ha una conxorxa maternofilial per tenir un gat o un gos a casa. Normalment aquestes aliances de mare i fill fan de mi el que volen, però en aquest cas, i mai més ben dit, ho tenen força pelut. Tenir animals de companyia en pisos escarransits és, des del meu punt de vista, un acte contra natura. Només cal veure tots aquests gats amb sobrepès decorant decadentment els racons dels pisos dels meus amics, infinitament avorrits. O la mirada trista dels gossos als balcons de les cases, bordant la seva infelicitat a qualsevol persona que passi per sota i els vulgui escoltar. No, a casa meva això no ho farem mai i ells ho saben.

Potser per això ens vam posar tan contents quan una guineu ens va aparèixer al jardí un dimecres de fa un parell de mesos. Un cop recuperats de l’ensurt ens vam acostumar a les seves visites i fins i tot li vam posar el nom del dia de la setmana que va treure el morro per primer cop. Era un espectacle fascinant veure-la estirada al sol, sola, autosuficient, mirant-nos sense cap tipus de recança. I sí, l’hem malcriat també, amb sobres de menjar, i globus i plàstics llampants perquè jugués. I ara, que fa tres setmanes que no ve, estem ben escorreguts i tristos i el jardí se’ns ha quedat apagat com la llum del cel de febrer que ara ens toca patir. Coi de bèsties, tu, facin el que facin, sempre acabes enyorant-les.

stats