Ser progenitora no és fàcil de cap de les maneres. No ho és ni en el meu cas, en què l’excusa de presentar-me com la pitjor mare del món em dona molt de marge per a pífies vàries.

¿Què he de fer quan un dels menors d’edat a càrrec (MEC) em demana de tenyir-se els cabells de color blau? Com he de respondre? Porto setmanes fent la sueca, la finlandesa i la neozelandesa, en un intent que l’interfecte se n’oblidi. Però no se n’oblida. I la sentència “Em vas prometre que em deixaries posar-me el tint de dues setmanes, per provar” em martelleja la consciència. Perquè sí, li vaig prometre que podria fer una provatura durant les festes de Nadal, uns dies en els quals he pogut driblar la demanda, però no l’he pogut evitar del tot. I ara me l’imagino assistint al centre educatiu on ha de seure entre sis o vuit hores amb la tofa tenyida de blau, i la imatge no m’acaba d’encaixar.

Però el MEC no és dels que es rendeixen (caguntot, cap dels MEC es rendeixen mai) i per ensorrar la meva resistència em qüestiona. Caguntot doble. Sap que vaig pel món amb la mirada oberta, o que ho intento, i em pregunta directament el motiu de la meva negativa. I quan li responc que se’l mirarien molt, que quedaria estrany, que al centre educatiu potser li dirien alguna cosa, ell em respon que és cosa seva, i que ho assumeix.

I em recorda que a les Festes de Gràcia ens vam pintar els cabells amb un producte que se’n va amb l’aigua, ell de rosa i jo de blau. Jo, llavors, suo, i intento fer-li entendre que no és el mateix el context d’alegria desfermada de les festes del nostre gran barri que seure a estudiar amb el cap blau. I ell, llavors, em mira i em diu que el tint no afecta per res l’activitat neuronal, i que què té de diferent dur els cabells blaus que dur una samarreta blava.

I arribats a aquest argument trobo que, caguntot, té tota la raó. És pur convencionalisme cultural el que ens diu que els cabells dels MEC han de ser rossos, pèl-rojos, castanys o negres. Punt. Però soc una covarda i no l’hi dic, i només li responc que ho consultaré amb la seva tutora. I el més sorprenent és que cola! Ara només em queda decidir si hi parlo o si menteixo directament i li dic que la tutora m’ha dit que no. O si li deixo fer-se uns blens blaus i llestos. O si torno a fer la sueca i la neozelandesa. Ai, que difícil!