“Deixa’m estar”, “Deixa’m en pau”, “No em ratllis”... Són expressions que segurament us deuen sonar familiars a pares i mares d’adolescents. Són bastant comunes en aquesta etapa i és molt normal que, en determinades ocasions, els fills i filles vulguin que els deixem estar. De fet, és una necessitat no només dels adolescents, sinó de totes les persones. A nosaltres també ens fa falta. A vegades som els pares els que demanem als fills que ens deixin tranquils. Però ai quan es van fent grans i arriba el moment que ens ho reclamen ells a nosaltres! Sovint passa que molts nois i noies no ens ho saben demanar de bones maneres (val a dir que molts adults tampoc ho saben fer). Aleshores ho vivim com un desaire. I en comptes de comprendre que es tracta d’una necessitat legítima però mal expressada, ens ho prenem com una ofensa.
Si ens ho demanen malament, diguem-los que han d’aprendre a demanar-ho bé. Ensenyem-los que tenen dret a demanar el que necessiten i alhora tenen el deure d’aprendre a expressar-ho adequadament. Però si ens demanen que els deixem estar, deixem-los estar. Evidentment, no podem deixar-los estar sempre. Ni estar-nos callats tothora. Però sí que podem deixar-los estar a estones. Els hem de deixar estar quan volen estar sols amb els seus pensaments. Quan estan superats o desbordats emocionalment. Quan ho estem nosaltres. Quan necessiten aïllar-se o prendre distància per calmar-se. Quan no tenen ganes de compartir una cosa. Quan prefereixen guardar-se-la per a ells. Quan no estan en condicions de parlar-ne. Quan convé deixar passar un temps abans de parlar-ne. Quan s’estimen més parlar-ne amb una altra persona. Quan els ajuda més quedar-se en silenci. Quan ens volen estalviar preocupacions innecessàries. Quan no els cal el nostre ajut. Quan ho poden resoldre ells mateixos. Quan necessiten demostrar-se que se’n poden sortir sols.
Fem-los saber que entenem i respectem que en ocasions com aquestes desitgin que els deixem tranquils. Que totes les persones ho necessitem a vegades. Que nosaltres també. Que hem de saber demanar-nos i concedir-nos aquests moments els uns als altres. I que si aprenem a respectar els espais personals de cadascú, els espais compartits guanyaran en qualitat i esdevindran més gratificants.
