L’alumna repapada a la cadira
M’agrada visitar escoles i biblioteques per parlar de llibres i de literatura. Perquè funciona. Els alumnes suporten malament les rutines i els professors de sempre. L’escriptor que visita un centre fa un petit espectacle, intercanvia opinions, no jutja ni els pregunta res, i això els resulta gratificant. Però de sobte descobrim que hi ha un alumne que ens observa fixament i ens repta, ens manifesta el seu menyspreu amb la manera de seure, repapat al seient, de vegades fins i tot amb les mans al clatell en un signe explícit de suficiència. En la meva darrera xerrada, en una escola privada de Barcelona, era una noia. Al seu costat, un noi la feia riure de tant en tant amb algun comentari. Per què una alumna s’enfronta d’aquesta manera silenciosa, tan absurda, amb algú que no coneix?
Tots els professors hem tingut alumnes que adopten aquesta actitud tan distant com arrogant. No porten el llibre de text, passen de fer els deures i no són especialment xerraires. Només volen deixar clar que són allà per obligació i senten un menyspreu absolut per tot el que passa a l’aula. ¿És una d’aquestes coses que han passat sempre i sempre passaran? Crec que no. L’arrogant rebotat però silenciós és un tipus relativament recent.
El conferenciant ha de mirar de no deixar-se atraure per la imatge, que crida tant l’atenció, de la noia repapada a la cadira, amb la jaqueta i els llavis d’un vermell de perill. Però ¿ho hem de deixar així? No et conec, noia repapada, però de veritat que em preocupes i que m’agradaria poder tenir una conversa amb tu i conèixer les teves raons. M’interesses més que no pas l’alumne educat que du la llista de preguntes a l’escriptor que els visita. Al principi, probablement, devies buscar l’enfrontament amb els professors. Segur que n’has tret més d’un de polleguera. Responent malament, fins i tot insultant-lo. Però com que no hi guanyaves res, has decidit plegar veles. En realitat, mai van entendre les teves raons profundes. Des d’aleshores et manifestes en silenci, repapada a la cadira, deixant clar que tot això et fa fàstic. I fins i tot tens alguns companys que et donen suport. Jo he procurat no mirar-te gaire, prescindir de les teves provocacions absurdes. Perquè no hi puc fer res més. Però m’agradaria que aquest sistema educatiu estigués per tu. Que fos capaç de salvar-te, si no com a alumna, almenys com a persona.
