Una proposta per al curs que ve

El 1986 vaig escriure una novel·la que segueix encara ben viva, i que cada any llegeixen en moltes escoles del país: L’esquelet de la balena. Hi explico la història d’uns adolescents que viuen en escoles automatitzades, amb els professors convertits en hologrames, i amb les imatges dels pares, potser ja morts, enregistrats amb la intenció de dialogar, fins a un cert punt, amb els seus fills. En la novel·la, una pandèmia provocada per un virus ha comportat el confinament dels més petits, immunes a la infecció, per tal de salvar la humanitat.

La meva intenció no era escriure una novel·la de ciència-ficció sinó un relat tendre, en un ambient de confinament, que permet als nois i noies anar descobrint qui són. Ara no puc evitar de pensar-hi sovint. Tinc un fill a punt d’entrar a la universitat i penso que el curs vinent començarà a acostar-se a aquesta ficció. Aquest any ha estat caòtic. El que ve, segur que serà més organitzat. Però també més estrany, una mica més inhumà, molt més digital i distant. A la universitat s’hi aprenen moltes coses, però sobretot s’hi aprèn a conversar sobre el coneixement. A dialogar sobre les matèries. A compartir interessos i punts de vista. Els nostres fills, per més que s’hi esforcin els professors, dubto que puguin tenir la intensitat de contactes que hem tingut els que hem pogut estudiar en unes altres condicions. La universitat és un territori per a les relacions, les amistats per a tota la vida, l’amor, el diàleg amb els savis, la descoberta del plaer del coneixement. L’holograma d’un professor, com una connexió de Skype, està molt lluny de ser la vida.

Per això, tornant a la meva novel·la, se m’acut que, ja que els més joves no es contagien, ni de lluny, tant com els grans, hauríem de fer-ho a l’inrevés. En lloc de fer-los classes de vint alumnes, i amb mascareta -i només un cop a la setmana perquè no hi haurà espai per a més- i la resta per vídeo, confinar-los tots junts a les facultats. Convertir els paranimfs i els rectorats en dormitoris. Què faran, l’any que ve, els alumnes que no viuen a les ciutats universitàries? Per un dia a la setmana, o dos, ¿s’agafaran un pis a Lleida, a Barcelona o a Vic? Deixem-los ocupar els edificis universitaris. Els joves no necessiten grans luxes. Deixem, doncs, que convisquin, que aprenguin, que dialoguin, que s’enamorin i visquin l’amor en temps de coronavirus.