FORA DE CLASSE

Els que se’n van

Estem en un moment del curs en què alguns companys de feina desapareixen. Parlo de professors i també d’alumnes. En el cas dels alumnes que marxen és, normalment, per temes de família. Separacions, canvis de domicili o de país. Altres vegades, poques però sentides, es tracta de motius de salut. He tingut alumnes que han sigut diagnosticats de càncer o que han patit accidents i han hagut de deixar les aules. La cadira buida dels primers dies sempre fa mal a la vista, però permet verbalitzar sentiments entre els companys que ens reconcilien amb la humanitat.

A vegades aquests nois ens fan una visita, i és molt emocionant. Poden tornar durant unes setmanes, amb les seves recaigudes. Patim molt per ells, i t’adones que la matèria que els fas és un detall secundari, que el més important és recuperar-se. En els centres educatius ens hem conscienciat molt amb la salut dels nostres alumnes. Al·lèrgies, intoleràncies, medicacions. N’estem al cas i vetllem perquè tothom estigui en les millors condicions per assistir a classe. També intentem donar un important suport emocional, començant per les tutories i acabant per la psicopedagogia. Cadascú en el seu terreny.

Nosaltres acollim els adolescents més de sis hores al dia, prou temps per conèixer què els fa mal i què els bloqueja. Quan estem de guàrdia ens fem un tip d’ajudar els alumnes que no es troben bé. Alguns ens arriben amb fortes migranyes, refredats com una sopa, febrosos amb els ulls vermells, marejats perquè no han esmorzat o perquè l’esmorzar se’ls ha creuat. A vegades acabes recollint vòmits de terra perquè no han arribat a temps al lavabo. Si estan malament truquem a casa perquè algun familiar, el que bonament pugui, els vingui a buscar.

Alguns professors també un dia desapareixen. També es posen malalts. A vegades amb certa freqüència. És un ofici amb coses boníssimes, però també molt exigent, que et demana estar amb les idees clares i el cos fort. Els que no ho estan a aquestes altures del curs també deixen de venir. Al principi els trobes a faltar. Després d’unes setmanes arriba algú que el substitueix. Normalment és algú novell que fa molts quilòmetres des de casa per venir al centre. I a poc a poc omple el buit. I en aquesta feina tot passa tan de pressa que fàcilment t’oblides dels que ja no hi són.