LA SETENA HORA

Educació pública

En Joan Domènech ha donat el tret de sortida per a un congrés de l’educació pública de Catalunya. Ho ha fet a la publicació digital 'Diari de l’Educació'. El propòsit és ben clar: redefinir la importància que té l’educació en general i, en concret, la que té un caràcter públic.

Per poder anticipar el camí a recórrer hem d’enlairar-nos fins a superar el mur. És un bon moment per fer-ho, perquè convé anar més enllà de les sotragades que han patit el nostre país i el nostre sistema educatiu. Parlem del desgraciat pas del 155, però també parlem de les retallades, de la burocràcia que ofega la creativitat, de la inestabilitat dels equips docents, etc. ¿O és que ja no ens en recordem, de la samarreta (també groga, per cert) on hi deia “SOS ensenyament públic de qualitat”?

De la iniciativa de l’amic Joan Domènech ens agradaria destacar-ne principalment dues qüestions. Com aquell qui no vol la cosa, deixa anar que pertoca als centres empènyer aquesta iniciativa, i que si ells no ho fan no paga la pena posar-s’hi. A més, i aquesta és la segona qüestió, defensa que la paraula l’han de tenir els centres públics; no per fer capelletes, sinó per tractar qüestions rellevants des d’una perspectiva específica.

És un bon moment per prendre el pols a l’escola pública. Tenim encara ben viu el record de les jornades 0-12 que es van celebrar durant molts anys. Hi havia un abans, un durant i un després de les jornades, i en cadascuna d’aquestes fases hi bategava l’interès per trobar-se, per sentir-se a prop i per compartir l’experiència de treballar per l’educació. Allà es feia realitat alguna cosa que cada dia apunten amb més èmfasi els entesos, i és que no hi havia teoria, no hi havia pràctica; allà el que es respirava era gent amb ganes d’escoltar i d’explicar el que feia, i d’això se’n diu conjuminar l’acció de pensar amb la capacitat de pensar l’acció.

La veu dels claustres i de les comunitats educatives s’ha de fer sentir de manera clara i contundent. I just per això trobem molt encertat reclamar la veu i el protagonisme dels centres públics. Els anirà bé a ells mateixos, per poder refer-se, per poder reconèixer-se en el que fan i en com ho fan. Però també anirà bé al conjunt de la societat, que trobarà en la força de l’escola pública un dels pilars més sòlids del seu futur.