Ser persona i viure
Casualitats de la vida, la meva condició ja inevitable d’apòstol dels adolescents m’ha dut a la curiosa situació d’haver d’impartir, pràcticament seguides, dues conferències sobre com educar els nois i noies adolescents en les competències o les habilitats per a la vida. Entremig ha quedat la setmana en què haig d’escriure i publicar aquest article. La repetició no tindria especial significació si no fos perquè en un programa diu que he de parlar de l’educació per a la vida dins d’un debat sobre com aprendre a tenir cura dels altres, i en l’altre programa ho haig de fer enmig de reflexions sobre l’emprenedoria. ¿Haig de parlar dient en un lloc “Sigues tu mateix, lluita per construir la teva vida” i en l’altre “Descobreix com ets en companyia dels altres i feu projectes de vida junts”?
En la llarga llista de les paraules que, també en l’educació, anem deixant buides (o plenes del sentit contrari) hi ha persona i vida. Sense voler aclarir quin sentit tenen, ens dediquem a fer que els adolescents vagin adquirint una mena de bagatges per surar en algun tipus de vida no definida, però que probablement haurà definit el mercat. Fins i tot direm que està científicament demostrat que una bona autoestima està en correlació amb una bona vida.
Esclar que no diré coses diferents a les dues conferències, encara que les hagi contextualitzat. Amb la complexitat, sovint oblidada, del que significa fer real qui, on i com s’educa adolescents, he proposat parlar sobre el sentit d’una vida arriscada, el contingut de la seva felicitat, el saber descobrir-se per dins, la necessitat dels altres per definir qui som. Teoria? No. Què és una vida que no sigui arriscar-se a construir-la com a diferent? ¿Després de quines diversions poden sentir-se bé? En les seves experiències sexuals, ¿on queda el desig, els sentiments, els afectes? ¿Els altres tenen el mateix dret a l’èxit que jo? Què vol dir aprofitar-se d’un altre? Són algunes concrecions adolescents de ser persona i viure.
Al llibre Fer de mestre quan ningú sap per a què serveix, parlant d’aquest ofici, suggereixo una proposta de persona: “...hem d’assumir que eduquem perquè les persones tinguin un grau bàsic d’autonomia de pensament, una implicació ciutadana raonable, unes formes de vida que no estiguin basades en l’explotació d’una altra persona”. Definir la vida és més llarg... perquè l’anem fent.
