29/01/2021

Ferros a la boca

2 min

Normalment, quan trigues uns mesos a tornar a la teva terra, una de les distraccions més habituals és veure com ha canviat el barri. No es tracta d’esperar una metamorfosi urbanística inversemblant, tipus Londres, sinó petits detalls, com ara un bar amb el rètol diferent, algun carrer que ha canviat de direcció o com a molt un nou centre comercial per acabar de rematar el comerç de proximitat. Per això ara quan vinc se’m fa estrany veure com aquesta pandèmia ha congelat el paisatge urbà, talment com si els carrers haguessin decidit hibernar fins que arribin temps millors. Bé, de fet, sí que hi ha canvis quan torno, el que passa és que desgraciadament tots tenen a veure amb una desertització comercial que et gela el cor. Des de fa un temps, cada cop que recupero el meu carrer m’hi trobo una botiga nova que es traspassa o un magatzem transformat en solar abandonat. Tampoc cal ser un visionari per saber-ne els motius, arriba un punt que tenir el negoci tancat i les despeses obertes et comporta una glopada de realitat i la conclusió inevitable d’engegar-ho tot a pastar fang.

Per aquest motiu encara em resulta més fascinant la proliferació salvatge de clíniques dentals al nostre país. No sé si és un efecte òptic fruit de l’exili, però cada cop que vinc en veig un parell de noves. És com si tota la població catalana s’hagués posat d’acord per arreglar-se les dents. A mi, que soc d’una generació que cada cop que obre la boca ensenya un empedrat digne d’un edifici modernista, em fascina aquesta pandèmia de ferralla interdental que s’ha apoderat de grans i petits, units tots en una voluntat indestructible de lluir un somriure digne d’un actor americà. Com que a mi ja m’ha agafat granadet, em temo que m’ha passat l’arròs d’aquesta fal·lera, però el meu nen ja en porta dues tandes. La primera, quan tenia cinc anys, va ser l’estafa del segle. Tan bon punt es va treure els ferros, el desgavell dental va tornar fins i tot amb més virulència. Ara, nou anys més tard, hi ha tornat, sembla ser que amb més fortuna. Això sí, si faig comptes i sumo el que em costaran les dues ortodòncies, ves que no arribi a entendre el perquè d’aquesta proliferació de centres dentals. S’ha de reconèixer que és un molt bon negoci.

stats