El perill de sobrevalorar les qualitats

El fet que per cultivar una autoestima sana sigui més important reconèixer i atendre les necessitats que reconèixer les qualitats, no significa que les qualitats no comptin. Tota criatura ha de sentir que en té, que val, que és capaç de fer coses valuoses i que pot aportar alguna cosa de valor al seu entorn i als altres. No tots valem per a tot, però tots valem per a alguna cosa, i família i escola ens han d’ajudar a descobrir-ho. Diu José Antonio Marina que tot nen o nena té dret a l’experiència d’èxit merescut, que ha de poder sentir-se capaç d’enfrontar-se a coses i poder dir “Que bé que ho he fet!” I que no hi ha criatura maldestra ni dolenta. És responsabilitat adulta que no n’hi hagi. 

És imprescindible del tot saber veure i potenciar les qualitats dels nens i nenes. Però també tenir cura de no sobrevalorar-les fins al punt de prioritzar-les per sobre de les necessitats i emocions. El perill de les qualitats és que acabem estimant les criatures –o donant a entendre que les estimem– pel que valen o pel que fan, pels seus assoliments i proeses i no pel que són. Quan això passa, la criatura comença a reprimir, a negar o a desatendre el seu ser intern, deixa de banda les seves necessitats i sentiments per centrar-se en les fites externes, es fa addicta a la droga del reconeixement que li atorguen les seves conquestes i acaba perdent o confonent la seva essència, que és substituïda per la seva aparença o queda limitada a les seves qualitats. Això la pot abocar a una carrera sense treva i sense fi per demostrar constantment que val, no fos cas que deixi de fer, d’assolir, de brillar o de ser admirada i se la deixi d’estimar.

Una bona amiga em va dir una vegada que li importaven un rave els meus èxits professionals. Que encara que fos una absoluta fracassada em seguiria estimant. No és el més poètic que m’han dit mai però em va impactar prou per pensar que alguna cosa semblant a això, més poètica si voleu, ens haurien de dir els nostres pares i hem de dir als nostres fills. Sovint acabem promovent el “t’estimo pel que vals” i hauria de ser “tu vals, és clar que vals, però jo t’estimo pel que ets i encara que trenquis tots els meus esquemes i expectatives, i no responguis als meus desitjos i necessitats o no facis cap proesa, et seguiré estimant”.