24/10/2020

El perill de la frase “Amb la cara paga”

2 min

Entre els nombrosos mites i prejudicis que ens envolten, n’hi ha pocs de tan perillosos com el que diu que es pot conèixer una persona pels seus trets facials. Si sempre s’havia dit que “la cara és el mirall de l’ànima”, al segle XIX la naixent criminologia va afirmar que existien “criminals nats” amb una cara característica, i la frenologia (una pseudociència feliçment ja oblidada) pretenia analitzar la personalitat mesurant els bonys del crani. Molts escriptors que sens dubte creien tenir una gran penetració psicològica van difondre el prejudici: als seus llibres un personatge no és cruel o agressiu, sinó que té “uns llavis cruels” o “un mentó agressiu”. El cinema i la televisió han transmès molt eficaçment l’estereotip: el bo té “cara de bo”, i el dolent té “cara de dolent”. De fet, el dolent fa mirades dolentes, té un riure i un somriure característics, i quan apareix a la pantalla sovint se sent una “música de dolent”.

Llegeixo amb sorpresa, en una pàgina web sobre bebès teòricament seriosa que depèn d’un gran diari, un article sobre “la teva personalitat segons els teus trets facials”. Comença malament: “La morfopsicologia és la ciència que estudia [...]” (No, perdó la morfopsicologia és una bajanada absurda, estúpida i perillosa.) Que què té de perillós? Imagini que tothom se la cregués. ¿S’imagina no arribar mai a cap de departament perquè la seva cara és rodona (“persones divertides, sociables, amb molts amics”) i el director buscava algú amb cara triangular (“amb una gran força interior”, “conservador i estricte amb les normes”)? O, millor encara, per què no contractar algú amb un nas gros (“bon olfacte per als negocis”)?

¿I si un professor tracta els alumnes segons la seva cara i no per les seves capacitats? Si a la cara hi predomina el nas, és un nen “llest, perspicaç i atrevit”. Però si hi predominen els llavis, “té poc sentit crític, tant a la vida professional com a la personal”, i a més “és confiat, ingenu i infantil”. ¿I si aquest nen de llavis grossos fos el seu fill, amic lector? I encara podem anar més enllà. ¿I si un jutge pogués saber, per la forma dels llavis o de les celles, qui diu la veritat i qui menteix, qui és honrat i qui un lladregot?

Al cap i a la fi, no hi ha diferència entre jutjar una persona per la forma de la seva cara o pel color de la seva pell. La morfopsicologia és una forma més de racisme.

stats