Sense xarxa familiar
Parlo amb una progenitora d’un petit menor d’edat a càrrec (MEC) que viu a Barcelona però té la família força lluny de la ciutat. M’explica que un parell de vegades a l’any deixa el seu MEC en mans dels avis per un espai de quinze dies, i es pregunta en veu alta si fa bé o si és massa temps. Quan mira al seu voltant no troba ningú més que ho faci i això la fa dubtar.
Jo l’animo a continuar amb una pràctica que considero inofensiva i curulla d’avantatges, tant per a ella com per al petit MEC. Per a ella, perquè es passa la major part del temps fent equilibris per arribar a tot sense comptar amb cap xarxa familiar que alleugeri la patacada d’haver d’afrontar una febre intempestiva a les vuit del matí, just abans d’entrar a treballar, i altres situacions que requereixen, tant sí com no, del pagament d’un cangur.
Però li dic que per al MEC l’experiència també és espaterrant. Perquè durant aquells quinze dies té barra lliure d’avis i els pot gastar i deixar-se gastar tant com vulgui. I ser aviciat a base de porqueries, o no. I ser consentit a base de pujar-lo a maquinetes que es gronxen i fan música, per exemple. I ser petonejat en excés, tal com enuncien els drets fonamentals de les netes i els nets (que no estan escrits enlloc, i potser ja comença a ser hora).
La progenitora ja ho veu, això. Però m’insisteix que se sent estranya. En resum, que no sap si pot ser acusada de progenitora desnaturalitzada. Jo li dono la benvinguda al club de les progenitores imperfectes, li explico els beneficis per a la salut mental de formar part d’aquest club i li faig un raonament matemàtic. Possiblement, la gent que tenim avis i tiets a prop deixem els nostres MEC en dipòsit més hores de les que ella diposita el seu, tot i fer-ho de manera concentrada i intensiva.
La convenço, perquè somriu i comença a fer càlculs mentals i diu que sí, que sí, que tal i tal altra deixen els seus MEC un munt d’hores a casa els avis tants dies per setmana, cada setmana. I, fets els números, es relaxa. Però jo continuo animant-la a gaudir plenament dels quinze dies de descans. I quedem que quan li toqui el torn d’estiu quedarem per fer uns vermuts, perquè jo tindré els meus de campaments. No estaran amb els avis, sinó de campaments, amb monitors que els tracten igual de bé que els avis, però que els fan rentar els plats i tot això.
