LA PITJOR MARE DEL MÓN

Casa de tots

L’altre dia havia de ploure (al final no ho va fer) i de sobte, abandonat sobre una cadira de la taula del menjador, hi va aparèixer un paraigua florejat digne de Mary Poppins. Vaig preguntar si algú sabia de qui era, i res. A casa ja tenim un paraigua de més. I el mateix amb una cadira. Aquesta si que sé d’on ve, del local de l’esplai que és a trenta metres de casa. He repetit mil vegades que calia tornar-la, i la resposta sempre ha sigut la mateixa, així que aquest matí l’he posada amb la taula de la sala d’estudi i hi queda la mar de bé.

Casa meva és també la casa dels majors i el menor d’edat a càrrec (MEC), i també la casa de totes aquelles persones que tenen relació amb nosaltres. Una mena de centre cívic privat sense ànim de lucre. Una de les causes perquè sigui així, és que és prou gran, està situada en un lloc cèntric de Gràcia, amb un pati no gaire gran però no pas petit i ens uns baixos. El fet d’estar a peu de carrer sé que fa que molta gent vegi llum a casa i hi truqui. O que passi per allà i piqui al timbre de l’intèrfon, que ja té un gomet blau al nostre botó, no fos cas que el milió d’amistats que tenim els MEC i servidora no sàpiguen on trobar-nos.

Però la causa real és aquesta darrera: el milió d’amistats. O, més ben dit, la nostra habilitat social, una habilitat familiar de la qual estem molt orgullosos. Des del divorci sé que els MEC valoren molt que no paro quieta i que entro i surto amb molta gent diferent, alguna que ja coneixien i també de nova. I jo també m’alegro que ells tinguin un munt de gent amb qui xerrar, riure i compartir.

Tot i que de vegades s’ha de reconèixer que és una murga. El concepte intimitat és pura ciència-ficció i, malgrat haver establert protocols que funcionen, com avisar per WhatsApp si els MEC es presenten amb amics, o fer-ho jo mateixa, no sempre aquesta irrupció agrada. Però ja no a mi, també a ells. Perquè, què coi, jo exerceixo el meu dret a usar la casa i compartir-la i gaudir-la amb les meves amistats. I el MEC número 3 ens ha arribat a enviar missatges, tot i estar dins de la llar, per demanar que no arméssim tant d’escàndol. O s’han hagut d’aguantar quan m’ha vingut de gust organitzar el concert d’un quartet d’amigues que canten a cappella, Les Vinets, i ells haurien volgut la casa per a ells sols. Perquè una cosa queda clara: si és casa de tots, ho és. I avall que fa baixada.