El trenet Thomas

No sé quin filòsof va ser que va dir que el més semblant a l’infern és un trasllat. Bé, potser no era un filòsof qui ho va dir, però això és perquè la gent que es passa les hores buscant el significat de la vida no tenen per costum canviar de casa, ni es poden permetre sis hores bones a Ikea buscant el passadís 8A amb una persona al costat que viu amb tu però que ara mateix no et parla. També vaig llegir no fa gaire que només hi ha una cosa pitjor que un trasllat. Sabeu quina és? Un segon trasllat. Doncs bé, jo en porto tres en dos anys.

Ja ho sé. Ara mateix sentiu una barreja de pena i admiració cap a la meva persona. Us esteu imaginant totes les capses de cartró plenes de coses inútils que pesen un colló, llits que no passen pels marcs de les portes, les ratllades al replà baixant l’armari, els intents frustrats de llençar a les escombraries aquell quadre horrorós que en mala hora va pintar una amiga de la teva dona, per no parlar de la paperassa, els contractes i haver-se de donar d’alta de tot quan l’única cosa que et demana el cos és donar-te de baixa de la vida en general.

Sí, he viscut tot això per triplicat en els darrers dos anys, però no patiu, no em queixo. Més m’estimo parlar de les coses bones que comporta canviar de casa, com ara desfer-te de totes les andròmines absurdes que amuntegues sense motiu. CDs, vídeos del nen en VHS, bicicletes rovellades, bolígrafs ressecats, monedes caducades... Tot ha anat a parar al contenidor d’una punyetera vegada. Tot menys una engruna, un petit estri que ha sobreviscut de manera inversemblant als tres trasllats.

Parlo del trenet Thomas. Encara que tingués tres pàgines senceres per a mi sol se’m faria impossible fer-vos entendre el significat d’aquesta joguina de ferro colat a casa nostra. Les tardes senceres veient el Lluc muntant i desmuntant vies, els trajectes plens de revolts on el feia circular juntament amb el Percy i el James, els contes i les llibretes i els vídeos i les motxilles. Creieu-me, durant més de quatre anys el meu nen va ser el més semblant a un anunci de la Renfe amb potes. No, el Thomas no es llença, per molt trasllat que hàgim de fer, per molt que el meu fill ja tingui bigoti. Hi ha coses que potser semblen anacròniques, però que amagades en un calaix, sense fer nosa, fan companyia tota la vida.