La nit partida i compartida
“Cumplió don Quijote con la naturaleza durmiendo el primer sueño, sin dar lugar al segundo; bien al revés de Sancho, que nunca tuvo segundo, porque le duraba el sueño desde la noche hasta la mañana”. Així descriu Cervantes, a la segona part d’ El Quixot, una nit, probablement bastant típica, dels seus protagonistes. Ens vol mostrar que tots dos es comportaven de manera estranya. Don Quixot mostra el seu caràcter extremadament ascètic i frugal al fer només el primer son -fins i tot els monjos tornaven al llit després de matines!-. Sancho, en canvi, és un dormilega: no es desperta entre el primer son i el segon, com seria normal.
L’historiador Roger Ekirch, autor d''At Day’s Close', ha trobat els concepte de primer son i segon son en centenars de documents antics. Entre l’un i l’altre, la gent estava desperta una o dues hores, moment que alguns aprofitaven per resar, i d’altres per llegir, escriure o treballar. Els fills concebuts en aquella estona sortien millor, segons antigues autoritats mèdiques. A poc a poc, a partir del segle XVII disminueixen les referències a aquest son partit, i a finals del XIX s’estableix la norma d’un son ininterromput i solitari de vuit hores (antigament, tota la família dormien junts, com avui encara dormen junts alguns monjos i els soldats).
Segons Benjamin Reiss, autor de 'Wild Nights', és precisament aquesta obsessió per dormir vuit hores d’una tirada (conseqüència de la industrialització i el treball amb horari fix) el que està causant molts dels problemes de son de la nostra societat. Ens despertem a mitja nit, com és fisiològicament normal, però en lloc d’aixecar-nos i fer alguna cosa, com els nostres rebesavis, donem voltes al llit fins que decidim que necessitem una pastilleta. També els pares patim aquesta tirania de les vuit hores ; se’ns fa creure que els nostres fills tenen un problema i nosaltres un de més gran. I ja ho veieu, jo, que em creia esgotat quan els meus fills em despertaven cinc cops cada nit, ara que no em queda cap fill a casa em continuo despertant cinc cops, i a sobre haig de sortir del llit. Perquè en el cas dels homes, i a partir de certa edat, s’hi afegeix un altre factor: la pròstata.
Enyoro els temps en què havia d’atendre els meus fills a la nit. Almenys aleshores em despertava per fer alguna cosa útil i agradable, i no tan sols per anar al vàter.
