Joguines fastigoses

Si teniu fills, nets, fillols o nebots sabreu que per aquestes dates ens toca analitzar l’apassionant món de les joguines. Fer la tria no és fàcil, i amb els compromisos més llunyans sovint encara vas més a cegues. Tant pot ser que els seus pares t’enviïn la fotografia pel mòbil d’allò concret que ha de ser com que et deixin via lliure total i fatal. Confesso que hi ha anys que la meva dona i jo estem inspirats i ensopeguem de seguida amb els regals perfectes per a la canalla, però d’altres patim moltíssim. No cal recordar que comparteixo la filosofia que més val poc i bo que molt i dolent. I que correm el perill de convertir els petits en consentits capriciosos per excés materialista.

Aquest és un debat, però després hi ha l’altre gran debat: el del tipus de joguina que els convé. Com ara valorar si les joguines bel·licistes els poden fer més agressius o que cal evitar les que siguin sexistes. Potser el millor és que el nen o nena ho decideixi. De moment, a les botigues saps en quina secció ets només pels colors.

Altres vegades he parlat de la mandra que suposa fer l’amic invisible als instituts, on sempre es generen emprenyades i situacions ridícules. Aquest any, però, vull comentar la proliferació de joguines, no poques, que contemplen l’escatologia com a element de diversió col·lectiva i familiar. Potser aquí deuen funcionar, perquè sempre s’ha dit que als catalans ens fan molta gràcia aquests temes. La veritat és que els meus fills es peten de riure quan se’ls miren en els catàlegs. Tenim la del vàter boig, on una reproducció de la tassa espera ruixar-te la cara quan estiris, suposo que amb aigua; el que t’endús una plantofada de nata o ves a saber de què a la cara; el que has de menjar cucs com si fossis un camaleó; el que has de posar la mà a l’orella i a la boca d’un peluix per extreure’n insectes, objectes repugnants i mocs de plàstic. Però el premi gros al joc més fastigós d’aquest Nadal és el de trepitjar caques amb els ulls embenats i els peus descalços. Sort que aclareixen que són de plastilina, però la sensació no te la treu ningú.

En resum, que si els meus fills volen emocions fortes només cal que facin el mateix, anant cap a l’escola, amb les que deixen els gossos d’alguns amos irresponsables. Amb tot plegat espero, il·lús de mi, que aquestes joguines conscienciïn els més petits de la gran quantitat de porqueria que produïm els humans.