Evidentment, no val tot (1)
Enmig de les reflexions escolars d’aquests dies llegeixo un rigorós dossier que acaba de publicar l’editorial Graó: Evidències científiques per millorar la pràctica docent. Sovint estem perduts entre el discurs del tot val si es fa amb bona voluntat i compromís i el màrqueting de la innovació embolcallada d’evidència científica. I, com que una bona part dels professionals i de les famílies mira de construir l’eterna nova escola que cada temps necessita, potser hem de compartir alguns criteris de rigor per orientar-nos. Valorar l’educació, la pedagogia i l’escola comporta sempre adoptar una mirada crítica aguditzada. A vegades s’abandona l’escola de la cal·ligrafia per caure en filosofies globalitzadores i organitzacions semblants a una secta. És el mateix que ens passa als psicòlegs amb les tribus de la psicologia. Cal desconfiar de qui ens ven un sistema global i una bíblia de referència per consultar. La vida, la vida educativa, sempre és canviant i complexa i no cal tenir explicacions previstes per a tot el que passa. L’educació no pot estar basada en creences ni en dogmes, sinó en creativitat que mira de veure com seguir educant quan tot canvia.
En les necessàries aproximacions amb rigor convé, també, construir-hi criteris. Ni l’evidència ni la ciència tenen el mateix sentit que, per exemple, en la biologia. Per sistema, hem de comprovar per a què serveix el que fem. Hem de preguntar-nos la utilitat per a un infant de venir a l’escola i relacionar-se amb uns adults. Per això fem avaluacions i mirem d’esbrinar com ha funcionat qualsevol innovació que introduïm. Tanmateix, per fer-ho, no podem oblidar dues dimensions bàsiques de l’educació. La primera, que no podem valorar cap efecte si no sabem què volíem obtenir. Què esperem obtenir de la nostra acció educativa: operaris, persones, ciutadans, subjectes que volen saber, setciències...? L’informe PISA no mesura felicitats. La segona dimensió ens recorda que ensenyar i aprendre (fer que aquesta activitat eduqui) és una realitat complexa en què no es poden aïllar variables. Són persones (diverses i canviants) en mans de professionals (diferents i làbils), que venen de contextos socials complexos i dinàmics, que aprenen relacionant-se i amb una vivència d’aprendre que condiciona les següents. Tot val? No. Continuaré amb el repàs de les evidències compartides que són inevitables.
