No tocar-se
Estic retirant el contenidor amb la brossa orgànica de bon matí quan veig com arriba el meu veí del súper. La cara crispada i la vermellor de les galtes no fan gaire bona pinta. Aquest pobre home està a punt de patir una lipotímia. No és que m’estranyi gaire: porta quatre bosses grosses plenes fins dalt de viandes, conserves, sucs, fruita variada, paper higiènic i com a mínim sis ampolles de vi. Veient el seu estat m’apropo instintivament per ajudar-lo i quan estic a punt d’atansar la mà i alleugerar el seu pes específic, noto la mirada de pànic i el rebuig gestual. Sí, amigues i amics, el meu veí simpàtic, aquest prodigi de la sociabilitat, m’acaba de fer una cobra.
Hi ha moltes coses que canviaran després d’aquesta pandèmia. Això que ens ha caigut a sobre sacsejarà les nostres vides d’una manera que potser encara no hem assimilat. Però de totes les conseqüències, n’hi ha una que em té aterrit. Bé, de fet són dues, però la primera, la de la gent que emmalalteix, és tan primària i evident que no cal explicar-la. No, la que m’omple el cap i no em deixa dormir a les nits és aquesta criminalització indiscriminada de l’afecte. Em fa por que ens preparin un futur en què la gent que ens envolta siguin poca cosa més que encomanadors de virus, cossos aliens plens de toxines que has d’evitar.
No m’imagino un futur en què la reacció instintiva a una mostra d’afecte sigui el rebuig. Ja hi ha prou fills de puta que s’aprofiten de la por als altres per aïllar-nos perquè ara els donem la raó a base de recel i desconfiança. No sé, tothom parla ara del primer que faran quan puguin sortir al carrer: si buidar el bar de la cantonada o fer la volta al món, si ballar fins que el cos digui prou a la discoteca del poble o fotre’s un sopar com Déu mana al restaurant vora la platja, de pujar la muntanya més alta o fer una capbussada a la platja més propera. Jo, personalment, ja us aviso que m’apunto a totes aquestes propostes, totes (bé, la de la muntanya potser la deixo per a un altre dia). Però primer de tot deixeu-me omplir de petons la gent que estimo i palpar-los fins que ens facin mal les freixures.
Que hi ha moltes maneres horribles de morir no en tinc cap dubte, però no se m’acut cap manera pitjor de viure que fer-ho sense poder-nos tocar, petonejar i abraçar.
