La mascareta

Torno de Catalunya i mentre els núvols m’acomiaden des de fora de l’avió penso en la imatge més frapant que m’ha quedat d’aquests dies que he passat aquí a casa. És la imatge d’un país amb la boca tapada, com si tots els pobles i ciutats s’haguessin transformat d’un dia per l’altre en un quiròfan gegant, amb tot de gent amagant l’angoixa i el desconcert sota màscares de mil formes i colors. Suposo que deu ser el fet que a Anglaterra no cal anar tapat de boca pel carrer, però us he de dir que la sensació que m’ha envaït cada vegada que he sortit de casa ha estat de tristesa infinita, una espècie de metàfora ambulant d’un país espantat.

No cal dir que dono suport a la iniciativa. Déu me’n guard de fer d’apòstol dels negacionistes i cayetanos de torn. No patiu, no m’he tornat Miguel Bosé. La mascareta és necessària, encara que només sigui per recordar-nos, cada cop que ens la posem, que això de la pandèmia va de debò. I, tanmateix, no puc evitar sentir una recança cap a un segment de la població que utilitza aquest estri com a arma llancívola contra els seus conciutadans. Parlo d’aquest exèrcit d’indignats que es passegen per carrers, bars, places i festes majors amb el mòbil a la mà, a la cacera de la foto escandalosa, una instantània sovint tramposa i malintencionada d’un infant menjant-se un gelat abraçant-se a sa mare o un jove ballant en un concert, si pot ser d’esquena, perquè no es noti que porta la mascareta posada. Són els que s’esperen que facis un glop de cervesa o t’eixuguis un moment les barres per retratar-te i poder escampar a les xarxes la seva jihad contra tot i contra tothom.

Diuen que els moments de crisi treuen el millor de cada persona. Jo també ho crec, com també crec que treuen el pitjor. A mi em costa entendre aquesta apologia de la por irracional, aquest esperit talibà dels mateixos que sovint sota la màscara amaguen un gens dissimulat plaer per censurar, acusar i criminalitzar tot el que tenen al seu voltant. Crec que algú els hauria de dir a tota aquesta colla que, potser, de tant en tant, quan arribin a casa i es treguin aquesta mascareta sagrada que encara no han rentat en cinc mesos, estaria bé que es miressin al mirall un instant. Ves que no vegin un rostre que, de tant vigilar la vida dels altres, s’està oblidant de viure la seva.