Vaig en cotxe amb el major d’edat a càrrec (MEC) número 2 i li explico un problema personal que he tingut, i de sobte deixa anar una sentència sobre el meu problema que em deixa garratibada per la claredat i la senzillesa del que em diu.
Malgrat les quatre incorreccions lingüístiques que ha deixat anar, malgrat la cadena d’or falsa que porta penjada al coll que el fa semblar un traficant de ketamina, malgrat que no s’ha calçat ni les vambes i du les xancletes de dutxa (venim d’un partit de futbol), ha encertat de ple en el seu diagnòstic, i em peto de riure pensant com persones adultes fetes i dretes s’emboliquen la vida mentre un xaval de divuit anys que ara mateix no sap què estudiar sap què no s’ha de fer en segons quins assumptes. O què s’ha de fer.
Contra tot pronòstic, el MEC número 2 ha decidit que els estudis que havia triat no li acaben de fer el pes i està en període de reflexió/deserció. Vol buscar feina i pensar bé què estudiar el curs vinent. Quan m’ho va dir, la meva primera reacció va ser un caguntot mental d’un 12 a l’escala de Richter, com us podeu imaginar. I, tot seguit, la segona reacció va ser escopir-me una pregunta absurda: ¿per una vegada a la vida no viuré un curs escolar tranquil·let?
Dic absurda perquè haver decidit tenir tres MEC implica que el concepte “placidesa” equival a ciència-ficció, i ho tinc assumit. Però hi ha determinats moments en què me n’oblido i se m’escapa un renec victimista.
Un cop passat l’atac de víctima em vaig dir que el noi ja és major d’edat, que té dret a dubtar, que ha de tirar tot sol, tot i que sense que servidora desaparegui del seu costat i el burxi de tant en tant, que l’única condició que li vaig posar és que a casa tocant-se el nas no s’hi estaria i que, a partir d’aquí... alea jacta est. Hauria d’estar preocupada, pensareu, però no ho estic... gaire. A la seva edat, el mapa del tresor professional i personal em va costar de desxifrar i no va tenir una trajectòria en línia recta. I quan el veig hi ha massa coses que em recorden a mi. Tot i que jo vaig tenir la sort de trobar una vocació, escriure.
Arribem a casa i el llanço a la vida a la porta del pàrquing, i l’observo com camina, amb el posat fatxenda de qui ho sap tot i no sap res. I continuo sense sentir aquella preocupació que, potser, hauria de sentir. I somric.
