Aquest és el darrer article de la temporada abans de l’agost, un no-temps abans de la tornada del nou curs. I he decidit celebrar el tancament de temporada fent un recompte de tot allò que la major i els menors d’edat a càrrec (MEC) han fet bé. Perquè ja em passo tot l’any planyent-me i enrient-me de les meves pròpies pífies, i també d’algunes de les seves, i avui em ve de gust fer tot el contrari.
A casa hi ha hagut canvis importants, uns canvis que em feien més por que conèixer Freddy Krueger en persona. I tots tres han reaccionat com tres MEC exemplars i s’han adaptat als canvis sense gaire problemes. El pare de les criatures i jo els hem sentit a la vora i crec que ells també ens han sentit a prop. No ha sigut fàcil, però el balanç és prou bo i tots estem bé. I estic molt, molt orgullosa de tots tres i des d’aquí els vull donar les gràcies i ja paro que m’emociono i això em quedarà molt cursi i no vull. Perquè sí, són uns torracollons, com sa mare, però també tenen un cor molt gran.
També ha sigut un curs acadèmic important per a tots tres MEC. La MEC número 1 començava la universitat, el número 2 el primer de batxillerat, i el número 3, primer d’ESO (amb canvi d’escola inclòs). No diré cap mentida, no tot han sigut flors i violes, i segur que tots tres canviarien algun dels resultats finals (i jo també, he, he, he). Però han tirat endavant. D’acord, remugant, driblant, actuant amb cert escaqueig o dissimulació, però han tirat endavant. I potser és la calor del juliol que m’estova el cervell, però penso que, a més, el curs que ve serà millor. Sí, sí, sí, ja ho sé que és autoengany en estat pur, que el curs que ve el MEC número 2 haurà d’entomar la selectivitat i el refotut treball de recerca. Que el MEC número 3 haurà de pencar més, que la cosa no pot anar de broma i que ser el darrer MEC vol dir que amb ell recollim experiència i no badarem com hem fet algunes vegades, i que la MEC número 1 haurà de seguir picant pedra i a més ha promès treure’s el First Certificate ( at least! ) i el carnet de conduir. I què? És juliol, la vida és bonica, ells estan de campaments i demano el desig de pensar en el futur en positiu. I, què coi!, me’l concedeixo.
Però, a més, fora dels estudis, tots tres ens han sorprès amb coses maques. La MEC número 1 ha començat a treballar i a ser mínimament autosostenible. Mínimament, però és un inici que alegra infinitament la seva progenitora de cotització d’autònoma. I el MEC número 2, després d’algun intent fallit, ha aconseguit quedar-se sol a casa durant un parell de dies i ha demostrat ser digne de confiança i la casa ha quedat intacta. I el MEC número 3, després d’anys de recuperació de psicomotricitat fina, aquest any s’ha llançat a dibuixar manga, la mar de feliç. En resum: visca els MEC!
