LA PITJOR MARE DEL MÓN

Un dia m’alliberaré

Un dia m’alliberaré. Però de debò. No com ara que estic alliberada, en teoria, perquè ja no exerceixo de guardaespatlles dels menors i la major d’edat a càrrec (MEC). Un dia m’alliberaré i ho faré de manera efectiva, a diferència del present, on tinc mig espai neuronal ocupat amb cites mèdiques a les quals encara he d’assistir, reunions escolars i extraescolars per coordinar, etc., etc., etc.

M’alliberaré i quan arribi a casa ja no caldrà que escanegi les prestatgeries a la recerca d’ampolles buides. Ni que abans d’obrir un armari de la roba qualsevol tingui un calfred premonitori. Podré gaudir de la televisió en directe o en streaming sense limitació, i la intimitat prendrà un sentit ple i podré tenyir-me a qualsevol hora, sense haver de fer-ho enclaustrada al lavabo per no espantar els amics dels MEC amb el meu aspecte preglamurós.

Però sobretot m’alliberaré de patir pels refotuts resultats acadèmics dels pebrots, i anorrearé de les meves oïdes expressions com “Per què m’he d’aprendre (el concepte curricular que sigui) si d’aquí una estona me n’hauré oblidat?”, “Només t’importen les notes”, “Aquest curs és una caca”, etc.

I no patiré per si tenen amistats poc recomanables amb les quals comparteixen hores de lleure en horaris igualment poc recomanables. I el consum excessiu de pantalles deixarà de ser cosa meva i abandonaré el paper de tallafoc continu, de participant en mil i un diàlegs de to elevat. Fins i tot em cauré simpàtica quan em relacioni amb els majors d’edat no a càrrec (MENAC).

Deixaré de sentir pudor de desodorant Axe, de vambes sense plantilla empassaolors, d’habitació caòtica resclosida. I els únics manyocs de pèl que embussin la dutxa seran els meus. I les molles de pa, oh, les molles de pa seran una espècie en perill d’extinció a la meva cuina. Perquè deixaré de demanar-exigir-bramar perquè tot rutlli i tothom col·labori. Quina alliberació més total!, si no fos perquè tinc germanes grans que m’informen que potser, només potser, la meva alliberació no serà tan completa com voldria. Que, tot i que toquin el dos i se sostinguin per ells mateixos, el més probable és que no deixi d’estar-ne pendent (no diuen “patir” per no provocar-me un disgust). I que quan porti temps sense saber-ne res els enyoraré. Però això ja m’ho trobaré. Ara deixeu-me afirmar que, sí, un dia m’alliberaré. Bastant. Una mica. Una mica bastant.