La llei i la realitat

Fa quinze anys que faig classes de català. En aquest temps he observat amb estupor les baralles cícliques per les lleis d’educació (o ensenyament). Gairebé sempre la llengua ha estat un argument de confrontació, un estira-i-arronsa constant que els polítics dedueixen que els dona vots. Un filòleg com jo no estarà mai contra cap llengua, sigui la que sigui, oficial, cooficial, tercera llengua o llengua exòtica. Totes les llengües són bones i vàlides per comunicar, i al darrere sempre s’hi amaga una cultura i una manera de veure el món.

Una altra cosa és com es respecten aquestes llengües i la seva situació de poder o protecció. A l’aula d’acollida he parlat amb alumnes que menystenen les seves llengües indígenes i aposten per la que creuen guanyadora, important. Aquí hem de conviure entre el català i el castellà. En la meva experiència treballant en instituts públics del Vallès, gairebé tots els meus alumnes de l’ESO d’entrada em parlen en castellà. No hi ha cap rerefons polític ni mala fe, ni de bon tros, és la realitat social que viuen. Probablement en centres concertats hi ha una realitat diferent, però jo només analitzo el que conec de primera mà. Molts alumnes transiten per l’ESO amb mancances greus o molt greus pel que fa a la llengua catalana. I així arriben al batxillerat. És una llengua que no la senten del tot pròpia i entre ells no l’empren mai.

Sobre la discutida immersió lingüística puc afirmar que una cosa és la llei i l’altra la realitat. A vegades, en centres de màxima complexitat, fer les classes en català t’allunya de la simpatia de l’alumnat més que si les fas en castellà. La immersió no ha anat mai segons la llei, i no sabria xifrar-la en tants per cent, però el català és menys vehicular del que es pensen els polítics. Alguns docents no ofereixen les classes en català o a la mínima canvien de llengua. També hi ha companys, molt pocs, que no utilitzen el català conscientment.

En general, la substitució i l’arraconament que progressivament pateix la llengua de la meva assignatura és subtil però profund, i en la majoria de situacions simplement ens arrossega a una “normalitat lingüística” que consisteix en què els professors s’expressen en català i els alumnes en castellà. Això ja fa molts anys que és així, generacions senceres, i a partir d’aquesta realitat els que puguin i vulguin, que actuïn amb coneixement de causa.