Les clivelles i la tribu

El meu fill tenia deu dies i pesava gairebé quatre quilos. Es passava el dia enganxat al pit i a cada revisió ens felicitaven pel pes que havia agafat, però els meus pits eren més grans i durs que els de la Barbie i hi tenia unes clivelles de la profunditat del congost de Mont-rebei. Cada vegada que intuïa que tornava a tenir gana jo ja suava. Només d’imaginar que aquella boqueta molsuda volia tornar a fer ventosa als meus mugrons i premsar-los fins a extreure’n tota la llet que pogués, ja se m’encongia l’estómac. Però m’havien dit que la lactància al principi feia mal. Per tant, jo aguantava. Sí que és veritat que el dia que va fer una glopada amb sang ho vaig comentar a la llevadora del CAP. Tenir un fill que semblava un petit vampir em va espantar. Però em van dir que era normal, que a ell no li passava res, la sang era meva i les ferides ja se’m tancarien. Així van anar passant les setmanes: amb dolor, amb el pes de sentir-me una mare dèbil i, fins i tot, amb els dubtes de si potser eren els meus pits els que no funcionaven.

Sort que, un dia, una amiga em va recomanar que anés a un grup de criança. “¿Un grup de criança? ¿Aquelles tan radicals que van tot el dia amb la teta fora? Vols dir que hi encaixo? Jo això de la lactància ho faig perquè toca. Sis mesos i fora!” Però al final em vaig armar de valor i m’hi vaig plantar. Vaig entrar-hi tímidament, em van rebre amb somriures, amb mirades còmplices, amb “A mi també em va passar” i “Per què has trigat tant a venir?” Una persona meravellosa (l’assessora de criança i porteig Cris Moe, convidada habitual a l’ Oxitocina de Catalunya Ràdio) em va mirar els pits amb atenció i, per primer cop, em van dir que la lactància no havia de ser una condemna. Em van ensenyar a recol·locar la criatura i, de mica en mica, aquell dolor agut va anar desapareixent i vaig poder gaudir d’una lactància plaent i plena d’amor durant tot un any. Si no hi hagués anat, els primers mesos de mare haurien estat menys feliços.

Totes aquelles dones que em van rebre amb somriures continuen formant part de la meva vida i són un dels pilars de la meva maternitat. No concebo l’apassionant i a vegades atordidor camí de la criança sense elles, sense la meva Tribu. I tot va començar per trobar la solució a unes clivelles...