Escac i mat
El meu pare va aprendre a jugar a escacs amb un oncle seu. Fa temps que m’ho va explicar i no en recordo els detalls, però em sembla que la cosa anava d’aprofitar les tardes de diumenge que venia a casa seva per animar-lo a fer un parell de partides. No cal dir que el pare les perdia totes, primer perquè el pare era un marrec, després perquè l’oncle en qüestió era un home acostumat a jugar-hi i amb un nivell més que correcte i, finalment, perquè com que no suportava perdre jugava les partides a vida o mort malgrat tenir un vailet de nou anys mal comptats com a rival ocasional.
Explica el pare que, malgrat la manca de magnanimitat del rival, s’ho passava la mar de bé, en aquestes partides; eren una bona manera de matar les hores llargues de les tardes de diumenge i, sobretot, era la millor manera d’aprendre’n. Sembla ser que a poc a poc les partides es van anar equilibrant un xic, tot i que el derrotat continuava sent el mateix. Això sí, cada cop que arribava el temut escac i mat, el pare i el seu oncle remataven la partida amb un ritual, encaixaven les mans solemnement com a senyal de fair play i de reconeixement al guanyador.
Una tarda de diumenge d’uns quants mesos més tard, contra tot pronòstic, el pare va guanyar. Va ser segurament la victòria més dolça de la seva vida, potser perquè feia tant de temps que somiava en aquest moment. Malauradament, però, hi va haver un detall d’aquella primera victòria que encara el va marcar més. L’oncle, emprenyat i sorprès per la derrota, es va aixecar de la cadira i va marxar de casa escopetejat, sense encaixar la mà amb el guanyador com sempre havia predicat.
Tot això m’ha vingut al cap perquè mentre escric això estic barallant-me en silenci amb un cavall i una torre negres que m’estan fent la guitza des de fa tres moviments. Tot plegat fa pinta que mon fill em guanyarà per primera vegada i, si us soc sincer, em costarà pair-ho. Dec haver sortit a l’oncle de mon pare, perquè no m’agrada perdre ni als escacs. Però no patiu, quan passi m’he promès regalar al guanyador una abraçada i sobretot una solemne encaixada de mans. Al cap i a la fi, això de ser pare va una mica d’això, de somiar en el dia en què els teus fills et guanyin a tot i rebre-ho satisfet amb un somriure, oi?
