EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Ens representen

Portem un munt d’anys menystenint-los. Dient que són poca cosa més que una generació de nens consentits, fills de papà i mamà a qui no els falta res però que es queixen de tot. Els hem titllat de superficials i materialistes, d’hipnotitzats per modes estúpides que fotocopien gregàriament, de marrecs ganduls i abúlics, d’apòstols de la llei del mínim esforç, de ninis eixarrancats als sofàs de casa, seguint la vida per les xarxes i els xats, amorrats al mòbil, indiferents a tot el que passa al carrer.

La realitat, però, és tossuda i s’encarrega sempre de posar cadascú al seu lloc. Per això qualsevol persona mínimament honesta que hagi estat mai en una manifestació ciutadana, ja sigui contra la Guerra de l’Iraq, els desnonaments o durant el 15-M, sap que el gruix dels seus components, una majoria incontestablement aclaparadora, era i és insolentment jove, conscienciada, lúcida i compromesa. Potser per això costa entendre certes reaccions indignades i escandalitzades pel seu protagonisme en les manifestacions d’aquestes setmanes, com si no hi haguessin sigut sempre.

Diries que els professionals de les tertúlies, la partitocràcia i els rèdits electorals han patit un atac de banyes quan s’han vist superats pels esdeveniments. “Són quatre nens de papà amb poca feina”, sents a dir massa sovint. “Són inflitrats, provocadors, no ens representen”. I tanmateix la veritat torna a ser al carrer. Només cal sortir i mirar per adonar-te que sí, que són els nostres. Són els nostres fills, els nostres alumnes, els fills i filles dels nostres amics. Són els mateixos que en teoria no miren ni escolten el que fem i el que diem. Són els que van veure com estomacaven els seus avis el dia del referèndum, els que van sentir de les nostres boques que la República Catalana era cosa de dies i que amb la raó i un somriure aconseguiríem la victòria en quatre dies.

Doncs bé, ara patim per ells, no volem que prenguin mal i els renyem per ser tan inconscients. Però potser toca assumir que el futur els pertany, que tenen tot el dret a transformar un present ple de frustració i possibilisme endèmic i covard. I sobretot adonar-nos que sí, que per molt que hàgim oblidat com es transforma una societat, ells ens representen. I tant que ens representen.