EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

El jardinet

El dia que vam buscar casa a St. Albans en vam veure sis d’una tirada. Ens hauríeu d’haver vist, caminant a peu d’una a l’altra; jo diria que vam fer més quilòmetres que el dia de la mitja marató. N’hi havia d’espaioses, d’altres amb molta llum i fins i tot una que encara estava per estrenar, amb una llar de foc preciosa. Nosaltres, però, pràctics de mena, ens vam enamorar de la primera, la més petita i allunyada del centre. Tenia seixanta metres quadrats dividits en dues plantes. Qualsevol persona amb una mica de seny l’hauria descartat. Nosaltres no. Nosaltres ens la vam quedar aquell mateix dia. Hi havia un motiu clar en aquesta decisió: un jardinet, un back garden típicament britànic, encisador, amb les seves plantes i flors, gran com tota la casa. Ens havia enamorat.

En els primers tres mesos que hi vam ser, crec que només el vam poder fer servir dos dies. Quan no plovia, feia una ventada de por. Quan semblava que hi tocava el solet, sorties i fotia un fred que pelava. No hi havia manera. Això sí, que nosaltres no hi fóssim no volia dir que estigués deshabitat; allà fora hi havia una activitat frenètica. El gat del costat es passejava majestuós enfilat a la tanca de fusta com un funambulista, empaitant els moixons; les plantes lluïen esplendoroses i els caragols ho aprofitaven per lliscar mandrosament per les seves fulles; un esquirol desvergonyit se’m plantava a l’altre costat del vidre i em mirava desafiant. Fins i tot algun ratolinet entremaliat treia el morro i s’emportava alguna resta de menjar. Més que un jardinet semblava un zoològic.

Però de tots els animals que hi convivien, n’hi ha unes que encara avui em fascinen i em tenen enamorat. Són les aranyes, aquestes bèsties amb tanta mala fama, les que desperten por i angúnia en la canalla i gent més grandeta. Jo mai ho he entès. Em puc passar hores senceres veient com teixeixen les seves teranyines, aquestes figures geomètriques perfectes que construeixen i que són un prodigi d’art efímer. Llàstima que el meu petitó no pensi igual que jo. Ahir se n’hi va enredar una al cap i l’hauríeu d’haver vist, xisclant histèric i movent els braços, semblava ben bé que lluités contra un enemic invisible. Quines coses, tant que li agradava l’Spiderman quan era petit...