Només els peus i prou
La meva germana Cati explica el que li va passar un vespre que sopava en una terrassa a tocar de la sorra de la platja. Uns progenitors amb dues menors d’edat a càrrec (MEC) d’uns tres i cinc anys sopaven al seu costat. Les MEC els van demanar de mullar-se una mica a l’aigua i la progenitora els va donar permís però advertint-les d’una manera molt severa que només podien mullar-se els peus i prou. Les dues MEC van fer que sí que sí i van marxar corrents. A la meva germana se li va escapar el riure perquè va visualitzar les dues MEC remullades com dos minibacallans. I va cometre un error, va compartir la seva visió del futur amb la progenitora estricta, que s’ho va agafar molt malament i li va respondre amb sequedat que fes el favor de no amargar-li la nit.
Pocs minuts després les nenes van tornar xopes de cap a peus i la progenitora els va clavar una esbroncada digna de José Mourinho perdent una competició mundial. La meva germana s’ho mirava sense poder-s’ho creure, igual que el meu cunyat. Del progenitor de les MEC no en sabem res perquè només mirava a l’infinit en silenci.
La Cati ens ho va explicar en un sopar amb altres progenitors, i tots vam recordar situacions similars. I també l’error que havíem comès de voler donar unes ordres impossibles de complir a uns MEC... molt MEC. Un MEC a tocar de l’aigua és un MEC remullat, sobretot quan no té ni sis anys. Una altra cosa és la reacció. I tampoc vull jutjar aquesta progenitora perquè no en sé res. No sé si ha passat un confinament d’aquells oblidables. Si aquella nit era LA NIT. Si aquelles nenes amb aspecte encantador potser no ho eren tant. I quin paper hi jugava aquell progenitor silenciós i aparentment poc implicat. No, no vull dir res perquè és fàcil jutjar i difícil fer l’exercici d’entendre i de saber. Només és que m’hi sento reflectida per aquells moments en què pretenia ser perfecta i que tot encaixés, ni que fos una hora i prou. I quan el desig de sobte s’esguerrava, el mal humor em posseïa com el diable a la nena de L’exorcista.
Només sé que des que vaig decidir viure des del sentit de l’humor tot va molt millor. I que fent-ho recordo moments en què vaig dir als MEC “podeu mullar-vos només els peus i prou” i van tornar a casa xops, i jo vaig poder petar-me de riure. Passen els anys i el meu lema no caduca: la perfecció mata i l’humor salva vides.
