Història Sagrada

Molts dels nostres alumnes no estan batejats. Abans, la sospita típica dels pares que no havien batejat els seus fills era que les àvies de les criatures ho havien fet en substitució del capellà, d’acord amb una pràctica que, en realitat, l’Església només admet en casos extrems.

Llegim 'Aigües encantades', un text teatral de Joan Puig i Ferrater que ens parla d’un poble afectat per la sequera on el rector organitza una rogativa, i els alumnes, batejats o no, no saben què és ni una rogativa, ni una mantellina, ni una lletania. Llegim 'Solitud', de Víctor Català, i no saben què és un rector, què és una ermitana ni què són les confraries. Visitem el MNAC i no saben per què hi ha tants personatges pintats amb una palma a la mà. I si ho pregunto directament, són molts, majoria, els qui no saben què és un apòstol o qui eren Adam i Eva.

D’acord amb el currículum de l’ESO, les religions haurien de ser una part del temari -la veritat és que més aviat minsa-, de l’àmbit de la cultura i els valors. El fet és que els alumnes arriben al batxillerat amb claus insuficients per entendre la pintura romànica, la literatura medieval, la pintura barroca o la moral burgesa del XIX, i no saben ben bé per a què servien les esglésies, les catedrals i els monestirs. De vegades penso que en lloc de portar-los al teatre, els hauríem de portar a missa. Jo m’hi avorria, però potser si no ho has vist mai resulta divertit.

El cristianisme els resulta gairebé tan llunyà com l’islam. I ara no saber res de l’islam també és greu. Ho dic perquè la ignorància en matèria de religions no només limita la nostra capacitat d’entendre la història i la cultura, sinó també la nostra capacitat d’entendre els altres i confiar-hi.

Què ens ha passat? Els uns han apostat per un laïcisme mal entès, disposat a bandejar tot el que soni a religió. Els altres han considerat un sacrilegi explicar les religions com a creences i tradicions, sense dir-los que són vertaderes, ensenyar-los a tenir fe i torturar-los amb el sentiment de culpa. El resultat és que no hem sabut substituir la creença pel coneixement de la creença. De manera que ara no em semblaria tan malament que les àvies -o més aviat les besàvies- llegissin als seus nets o besnets les històries de la Bíblia. I que els bategin, si volen, que no els farà cap mal.