12/02/2021

Impaciència, optimisme i somnis

2 min

Per defensar l’optimisme no cal anar a buscar arguments en el marc de la neurologia, perquè en dona tants com puguem necessitar, no fos cas que ens portin a creure que tenir o no optimisme depèn bàsicament de les segregacions: triptòfan, serotonina i un llarg etcètera que fa el nostre cervell quan fem activitats que ens donen diferents graus de satisfacció. I no fos cas que anéssim a la farmàcia a buscar píndoles que donen optimisme, com sembla que passa sovint. No cal, tampoc, pensar que el cervell ens mana com si fos un ens estrany a nosaltres; som nosaltres, amb les nostres actituds, que afavorim que el cervell doni respostes químiques que estimulen la satisfacció en tot el que fem.

El que és ben cert és que podem afavorir que les criatures aprenguin a viure i veure que podem il·lusionar-nos sense impaciència. Toca fer-los veure que no necessàriament hem de retrobar tot el que fèiem i que, amb optimisme, podem afrontar tant aquest nou any, amb tots els dubtes i incerteses que encara hi ha, com tots els que vinguin després, que de ben segur seran diferents dels que hem viscut fins ara. Un nou any no vol dir que tot ha passat i que ja està tot superat... Mai ha estat així, ni en les pandèmies, ni en les guerres, ni en els problemes de salut individuals o col·lectius. Sempre hem parlat de convalescència, de recuperació, de tornar a començar... Expressions que ens fan veure que hi ha un abans i un després.

Ben segur que l’experiència dona peu a noves maneres de veure el món, a noves maneres de situar-nos-hi, i ens permet també fer una tria de les situacions que vèiem imprescindibles i que ara descobrim que són menys importants del que crèiem. Podrem, doncs, veure i viure d’una manera una mica diferent.

En aquest temps que ens ha tocat viure ens cal, més que mai, l’optimisme. I també pensar que el que ha passat ens ha deixat una marca però no ens ha enfonsat, per molt dura que hagi estat la vivència. En aquest continuar ens cal un primer aprenentatge: reduir la impaciència. Hem de buidar la motxilla, emulant aquesta imatge de qui va de viatge a peu i selecciona l’imprescindible. Segur que amb la motxilla més lleugera hi ha més capacitat per mirar i somiar en aquelles situacions, persones, accions i projectes que ens poden donar més satisfacció. I, tranquils, les endorfines ja entraran en joc.