'Homeless'

Un cop portes uns quants anys vivint fora, comences a desenvolupar de manera inconscient una manera molt peculiar d'explicar la teva nova realitat. Sense adonar-te'n et passes el dia mirant de fer entendre les virtuts d'una decisió tan personal, com si passessis un examen que no t'has preparat gaire bé. Parles de les coses bones que t'ha portat aquest canvi, escampant una mena d'optimisme que sovint sona un pèl forçat. Expliques que els trens arriben puntuals, que la gent fa cua ordenadament o que l'hora dels àpats és molt més saludable. A poc a poc, però, t'adones que aquesta actitud genera un rebuig instintiu en el teu interlocutor. És normal. Si no et mesures, sones com el típic nouvingut que, menyspreant les seves arrels, no para de fer comparances tramposes en les quals el seu nou país d'adopció sempre hi surt guanyant.

Per sort, amb el temps aprens a mesurar aquesta obsessió a fer comparacions odioses. Quan ets a Anglaterra mires de no atabalar els teus interlocutors amb dialèctiques identitàries de difícil comprensió, i quan tornes a casa fas mans i mànigues per no exterioritzar la teva frustració amb aquesta barreja de soroll i mala educació que domina l'ambient. Ara bé, que no ho diguis no vol dir que no ho notis, i en el cas de la gent sense sostre i els pidolaires ja fa uns quants anys que m'he fixat en un fet ben curiós. Aquí, sobretot a la capital londinenca, n'hi ha un fotimer. Res d'especial, ja ho sé, passa a totes les grans capitals. El que em xoca és el tarannà dels anglesos en aquest aspecte. Tot i la seva fama de freds i estoics, en comptes d'ignorar-los com fem tots cada dia, molts es paren per parlar amb ells, els porten menjar i begudes calentes i miren d'assegurar-se que estan mínimament bé. De fet, si t'hi fixes, es nota que hi ha una familiaritat entendridora, que de tant passar pel mateix indret han establert una relació afectiva que em costa trobar en altres ciutats, cultures i indrets.

Ja ho sé, segur que aquesta actitud passa a tot arreu i jo no me n'adono, però us diré una cosa. Quan passo per un carrer de Barcelona i ignoro un home que em demana diners, ho faig amb tota la naturalitat del món. Quan ho faig aquí, ves quines coses, no puc evitar sentir-me fatal.