Una habitació pròpia
Per circumstàncies logístiques de la vida, ara cadascun dels menors i la major d’edat a càrrec (MEC) tenen una habitació pròpia. Jo els recordo que són molt afortunats, que servidora no va poder comptar amb aquest privilegi fins que no va tenir fets els vint anys. Però ells no m’escolten, perquè estan massa ocupats tancant-se justament a la seva habitació i gaudint de la seva intimitat.
El resultat podria dir que és satisfactori. Si no fos que a casa ara tot és més avorrit. Arribo i sovint hi regna un silenci monacal però especialment sorollós. Estupefacta, recorro les habitacions per veure si respiren, amb la mateixa ànsia amb què els mirava respirar dins el bressol els seus primers dies de vida. Igual que llavors, tots tres estan en perfecte estat. L’una estudia. L’un ho fa veure. L’altre dibuixa. O l’una mira una sèrie al seu ordinador. L’altre juga a un joc al seu ordinador. I l’altre mira un vídeo a YouTube al seu ordinador.
El cert és que és una pau, digital i analògica, que em deixa bastant fora de lloc. Ara no sé si els empipo si entro en el seu territori. Truco abans a la porta, però així i tot em miren com qui veu entrar un borinot al menjador en ple estiu. O potser m’ho imagino. O potser no. Ells són educats i m’expliquen què fan i que estan molt contents i responen al meu interès sobre la seva vida amb respostes curtes i directes per tornar-se a ocupar del que estaven fent al més aviat possible. I jo, esclar, marxo perquè el que sigui que estan fent no m’inclou. Cagontot.
Ja ho sé, ja ho sé. Jo també m’enclaustrava a la meva habitació i bla, bla, bla. I ja ho sé, ja ho sé. Però hi ha un punt que em rebenta, que és no tenir-los sota control. Ara poden fer veure d’una manera més eficaç que estudien perquè, cagontot, tanquen la porta. Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé. Ja tenen edat per gestionar-se sols. Però això no vol dir que no em rebenti.
La contrapartida és que el sofà familiar està lliure durant un temps més llarg. Que les discussions per temes fraternals han baixat en picat. Que ara l’ordre de cada habitació té un únic responsable. I que tot plegat s’ha fet sense que jo hagi perdut el meu espai propi, un lloc on em tanco a treballar o a fer-ho veure, a llegir i a perdre el temps consultant el mòbil o a mirar sèries sense que ningú em controli. He, he, he.
